Dad(a)isme

Quan fa cent anys li van preguntar a Hans Arp pel origen de la paraula ‘Dadà’, respongué que estava convençut que ‘tan sols els imbècils s’interessen per les dades’. Amb la perspectiva d’un segle, diríem que la tecnologia ha encimat la passió dels imbècils per convertir-los en els líders d’una revolució silenciosa que remou els fonaments de la nostra societat, els valors que sustenten aquesta i fins i tot la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Ho descriu amb encert Byung-Chul Han en ‘Infocràcia’. En la seva reflexió el filòsof coreà dibuixa una línia divisòria entre dos mons antagònics. Un que es fragmenta i dilueix, el del capitalisme industrial, i l’altre que s’aferma amb força i ens arrossega a una nova dimensió, la del capitalisme de la informació. Si el primer situava el vèrtex de l’economia en l’explotació del cos i de l’energia, el segon ho fa en la informació i en les dades. Si el primer era narratiu i ideològic i imposava el control sobre la conducta, el segon se serveix de la motivació per a convertir-nos en partícips entusiastes del sistema.

El dadisme, que està a les antípodes de la llibertat, de la creativitat sense límits i del caos que propugnava el dadaísme, substitueix la narració pel número, la ideologia pel algoritme, i promou un regim de la informació que té trets totalitaris. La pantalla que en la distopia industrial d’Orwell, ‘1984’, presidia qualsevol espai de socialització, s’ha caigut del pedestal i avui la sostenim a les nostres mans. Si abans la comunió era quelcom compartit, ara és ‘d’ús’ i ‘producció’ individualitzada, mitjançant un telèfon , la ‘intel·ligència’ del qual ens converteix en perifèria. Perifèria col·lectiva. Al metro, al saló de casa, a les reunions de treball. Escriu Byung-Chul Han que l’esfera pública s’ha descompost en espais privats en els que compartim en grup, en tribu o en comunitat, l’emoció i la permanent construcció d’una identitat que prescindeix del debat, per a acontentar-se amb l’expressió i l’emoció. S’anul·len les fronteres espacials i s’acceleren els temps que superen aquells que reclama la racionalitat discursiva, la consciència crítica o el coneixement.

«El dadisme és un totalitarisme sense ideologia» i en ell externalitzem la intel·ligència perquè tenim prou amb les emocions que construeixen, a base de reaccions, una identitat que es nodreix només que de l’estímul, del greuge i del reconeixement. Els dadistes prescindeixen de la política, perquè l’algoritme perfecte, aquell que disposa del major conjunt de dades, és el que millor pot interpretar les necessitats i voluntat de la ciutadania. L’idea d’una intel·ligència artificial que es reprograma en funció de l’èxit de la seva intervenció, omet l’esfera de la nostra voluntat i criteri, que son fragmentats en un conjunt d’impulsos, de decisions micro, que son registrades i interpretades de manera permanent. Omet però el mite de la ‘intel·ligència artificial’ que la pura ‘objectivitat’ que se li suposa, és tan idealitzada com la d’un deu o la d’un mercat, les carències del qual s’han fet òbvies. També rere l’algoritme hi ha una programació dirigida, definida i que funciona en base a interessos que romanen vetllats rere una opacitat impenetrable que reforça el poder d’uns pocs.

La transparència de les persones; localitzables, visibles, documentades en el menor detall, no s’estén als mecanismes del propi sistema, del que es fa càrrec l’eterna casta, abans sacerdots, després economistes, ara matemàtics i informàtics, que prenen cura amb abnegació del desenvolupament ‘correcte’ de l’eucaristia digital. És en la descripció de l’exercici de poder que comporta la infocràcia, on el filòsof coreà es queda una mica curt. Descriu amb subtilesa i força el funcionament del sistema i les amenaces que aquest comporta, però no incorpora a la seva anàlisi l’economia, qüestions com el ‘treball’ o la ‘propietat’, quan dins la ‘infocràcia’ es presenta una nova correlació de forces, una articulació singular del poder dels uns sobre els altres. Parla del ramat que genera dades i informació, com produeixen llana i carn les ovelles, però deixa al marge la figura del pastor. I aquesta carència és significativa.

La propietat de les dades que avui s’articula mitjançant l’aprovació accelerada d’uns formularis inintel·ligibles i uns drets manipulats i espuris, és un element de pes, encara més si tenim en compte que l’acció individual, aprovant, escrivint, registrant, esdevé quelcom semblant al ‘treball’ i comporta la pregunta de la distribució de la riquesa que aquest genera. Com en tota qüestió econòmica, si posem el focus en la propietat, el que es planteja és qui gestiona el benefici. La pandèmia ha demostrat fins a quin punt és d’interès públic el disposar d’unes dades, la gestió de les quals, avui és privada. Passa el mateix amb la comunicació, el consum energètic, la mobilitat o l’educació. Si el terme ‘idiota’ definia originalment la manca de sentit ‘públic’ d’algunes persones, s’hauria d’esmenar a Hans Arp i dir que avui potser no siguem ‘imbècils’, perquè tampoc li donem major importància a les dades, però que estem començant a semblar una mica ‘idiotes’.