Lideratge vacant

Al mateix temps que la reforma laboral mostra el seu efecte en la creació d’ocupació, que és, a més, ocupació de qualitat, d’altres actors del mercat de treball, i especialment els privats, fan escarafalls i denuncien la manca de treballadors, tot i que encara n’hi ha 3 milions de persones registrades a l’atur que esperen la seva oportunitat. Així, mentre en uns xiringuitos denuncien la falta de cambrers, en els de les empreses de col·locació i agències d’ocupació, ja afinen els seus arguments recuperant els tòpics que han fet del nostre mercat de treball una singularitat europea. Així, s’argüeix que a les persones treballadores les hi manca voluntat per moure’s, la normativa és excessivament rígida, les prestacions massa generoses o la política migratòria massa restrictiva. Aquesta última denúncia no hi té a veure amb les tanques, les concertines o la tragèdia que es cou al sur del perímetre europeu, sinó amb la irritació que comporta el no poder perpetuar un model empresarial que prima la ma d’obra d’utilitzar i llençar, al preu de «tenyir la política migratòria de classisme i racisme».

Aquesta darrera cita prové de l’informe «Anàlisi de les vacants laborals a Espanya», publicat pel gabinet econòmic de CCOO que ofereix algunes dades esclaridores. Així a l’estat no hi ha un excés de vacants, quan aquestes suposen un 0,9%, per un 3,1% a l’eurozona, sinó que el desajustament entre oferta i demanda té a veure amb altres qüestions. Per començar els llocs que costa cobrir son aquells que tenen una qualitat pèssima, amb contractació temporal i baixos salaris. L’hoteleria o el transport es caracteritzen per jornades extensives i salaris que estan, en tots els casos, per sota de la mitjana europea. Si es té en compte que treballar en l’hoteleria suposa a més el trasllat a zones en les què, en temporada alta, el cost d’allotjament condemna a la major part de treballadors/es a l’infrahabitatge, o que el transport i el treball en ruta impedeixen la conciliació més bàsica, disposar de treballadors passa abans per ajustar les condicions a allò que és de sentit comú, que a la teorització sobre la falta d’estímul de la força de treball, què, hores d’ara, no és més que resistència natural a l’explotació més crua.

En relació a la demanda insatisfeta de treballadors/es qualificats, les dades ens situen la carència real del mercat de treball, que no és altra que la de visió, de compromís i de coherència per part d’un bon nombre d’empresaris/àries. L’any anterior a la darrera enquesta, un 68% de la força de treball no rebé cap formació, un 76% en el cas dels treballadors temporals. Alhora, de 2015 a 2020, les empreses van deixar d’utilitzar 2.635 milions d’euros en formació bonificada. El problema ja no rau així en el cost de la formació, que es finança mitjançant quota, sinó en que masses empresaris/àries entenen el temps de formació com temps perdut per la productivitat i, en dos de cada tres casos, prefereixen contractar personal qualificat que formar les seves pròpies plantilles. Tanmateix la tendència demogràfica, fruit, entre d’altres, de la precarització de l’ocupació juvenil que ha retardat l’emancipació i amb ella la possibilitat d’emprendre qualsevol projecte familiar per part de les persones joves, a mitjà termini pot complicar aquest recurs i comprometre l’accés a ma d’obra qualificada.

La gradual reducció de les cohorts més joves farà, ja no dels i les qualificades, sinó senzillament de tota persona jova, un bé escàs. Les condicions laborals a l’estat ens converteixen en exportadors nats de talent, i, per tant, si es redueix l’oferta a nivell europeu, en el context actual, és molt probable que confrontem un dèficit significatiu. Però tot i si es mantingués la millora introduïda per la reforma laboral i la capacitat de retenció de treballadors/es joves qualificats, el repte continua essent enorme en termes demogràfics. Vulguin o no, aquells empresaris que vegin en la joventut un recurs productiu ingenu i altament manipulable, hauran de recórrer, de manera creixent, a treballadors de més edat, molts d’ells amb competències no acreditades. La clau del mercat de treball, a mig i llarg termini, està per tant en la formació permanent, en l’acreditació de l’aprenentatge informal i de l’experiència, i en l’orientació. Però la realitat és que a la immensa majoria dels i les treballadores ni tan sols se’ls permet exercir el dret a les 20 hores anuals de formació o als Permisos Individuals de Formació (PIF).

El mòbil ocult del rebuig a formar als treballadors/es per part d’alguns empresaris, és la desconfiança, el greuge anticipat del que suposaria que, un cop formats, aquests treballadors/es marxessin a una altra empresa. Aquest plantejament tan habitual representa a la perfecció quin és en realitat el problema de les vacants i del nostre mercat de treball. No es tracta tan sols de la formació de les plantilles, sinó també de la formació d’empresaris i empresàries. Un 32,7% d’aquests te un nivell d’estudis acabats igual o inferior als estudis primaris, quan, en l’àmbit europeu, és un de cada sis. Aquest dèficit comporta que tinguem, en bona mesura, un empresariat que tan sols és operatiu amb una bossa enorme de desocupació i que, quan aquesta es redueix, clama al cel i apel·la a la immigració perquè viu al dia, i és incapaç d’anticipar i disposar els recursos per donar estabilitat al seu negoci. Davant aquesta lògica, haurem de veure si la immigració que necessitem és, a més de la dels treballadors/es, la d’uns empresaris i empresàries que sàpiguen liderar la generació de riquesa i distribuir-la de manera eficient i justa.