Crisi, Quina crisi?

A mitjans dels anys setanta Supertramp publicava l’àlbum ‘Crisi, Quina Crisi?’ que, entre d’altres, inclou el tema que va ser capçalera durant molts anys del ‘Informe Semanal’ de TVE. El títol de l’àlbum fou utilitzat per part de l’infame rotatiu ‘The Sun’ per a posar-lo en boca del Primer Ministre Calaghan, per tal de denunciar la seva actitud distant respecte a la crisi social i econòmica que travessava el Regne Unit, el 1978. L’estratègia de ‘fake news’, tan pròpia del sensacionalisme no ens és aliena, ni ho és tampoc la pregunta que encapçala el quart LP del grup britànic. Al mateix temps que l’economia creix i la situació de l’ocupació millora, la sensació que s’ha instal·lat és, tot i així, la d’una crisi sense precedents. Per una altra part, la pregunta podria tenir també el sentit de ‘Crisi, Quina d’elles?, perquè avui, davant la degradació ecològica, la tensió internacional, la crispació política en el plànol domèstic, la situació sanitària o la desigualtat que s’ha instal·lat en la nostra societat, la resposta no és senzilla. O bé la ‘crisi’ s’ha convertit en el principal projecte per a conciliar neoliberalisme i democràcia, o és l’expressió d’una degradació del sistema que comença a manifestar-se amb la contundència de una fallida multiorgànica.

En el cas de Calaghan i de l’Anglaterra de finals dels setanta, la crisi en qüestió era la de la inflació, que potser és la tipologia més emblemàtica de ‘crisi’ que perviu en l’imaginari europeu, com a mínim des de la república de Weimar, en la què, en els seus inicis, i arrel de les reparacions de guerra, es van arribar a emetre bitllets de cent bilions de marcs. Tanmateix el fenomen de la hiperinflació te molt poc a veure amb el context que confrontava el govern laborista al final dels setanta, amb un increment de preus del 12%, xifra què, en el nostre cas, no és de descartar, com a mínim si considerem l’IPC de juny. En el cas britànic, el conegut com ‘hivern del descontent’, amb fortes mobilitzacions sindicals, fou la resposta a l’intent, per part del govern laborista, d’indexar els salaris en un 5%, per tal d’evitar els tan actuals ‘efectes de segona ronda’. La resposta del treball organitzat fou contundent i afavorí un distanciament entre laborisme i moviment obrer, que tindria conseqüències nefastes cinc anys després, amb la victòria del projecte neoliberal de la que seria coneguda com dama de ferro, Margaret Thatcher.

En clau d’actualitat, l’anunci per part del President del Govern de mesures fiscals que posin límits als beneficis i marge desorbitats de les grans empreses energètiques i financeres, s’ha de saludar. Per tres motius. En primer lloc perquè pot incidir en la contenció dels preus en una escalada que sembla fora de control. En segon, per tractar-se de polítiques que poden ajudar a compensar el balanç fiscal, més enllà del romanent extra que aporta als ingressos de l’estat la millora del mercat de treball i la pròpia inflació. Si l’escut social va a compte del deute públic, el risc rau en què, tard o d’hora, aquest acabi essent l’argument que els països centreeuropeus, amb Alemanya al capdavant, utilitzin per intervenir l’economia mitjançant les ja conegudes reformes ‘estructurals’. I, en tercer lloc, està la qüestió del lideratge i de la credibilitat. Al que ens enfrontem és a una estratègia extractiva de l’oligopoli elèctric, dels bancs i d’algunes multinacionals, que no obeeix tan sols a la voluntat de millorar els seus ja prou voluminosos marges de benefici, sinó que és també una estratègia de desestabilització política en tota regla, que es complementa amb la que persegueix, des de fa mesos, el quart poder.

Mostrar feblesa en política és la pitjor de les opcions, per molt que s’hagin de cuidar les formes i intentar fer front als problemes des del pragmatisme què, a diferència del greuge, construeix consensos sòlids. Quan el favor dels grans mitjans està perdut, la factura que passa la indecisió política sembla evident, i l’aritmètica parlamentària és la que és, l’opció de recuperar el progrés i la justícia social com baluards del projecte polític sembla encertada. Tanmateix hi ha tres qüestions que esdevindran claus els propers mesos i en les que el PSOE, inclosa la seva ministra d’Economia, hauria de mostrar fermesa. En primer lloc la contenció de la inflació precisarà, tard o d’hora, de la necessitat de fixar els preus, tal i com habilita al govern l’article 149.13 de la Constitució. Per una altra part, el caràcter excepcional de les mesures fiscals, omet la necessitat d’una reforma en profunditat amb caràcter estructural, tal i com quedà recollida en els compromisos del govern amb Europa. Aquesta pilota continua esperant al terrat del Ministeri de Nadia Calviño.

Finalment, faria bé el govern en entendre que la patronal CEOE no té cap voluntat de signar un Pacte de Rendes, i que ha optat pel conflicte. En aquest escenari el govern pot fer explícit el seu compromís amb un increment del Salari Mínim Interprofessional que reforci les rendes laborals més tenallades per la inflació, però ha de garantir l’autonomia de les parts per tal que sigui la pròpia correlació de forces la que defineixi els increments salarials. La ingerència o voluntat d’incidir mitjançant un acord tripartit que disfressi una devaluació salarial, és inacceptable, també en un escenari en el que es plantegi com imprescindible, per tal d’evitar una victòria de la dreta. La millor manera d’anticipar aquesta, seria precisament actuar en el sentit del Primer Ministre Callaghan, intentant influir per evitar uns efectes de segona volta, que s’han estat facilitant i tolerant al capital des de fa ja masses mesos.