I tornem-hi al bucle

Convé dir-ho amb claredat. Els Bancs Centrals no son independents, però no pel fet que depenguin dels govern, sinó perquè son instruments dels mercats. Com aquests, no son sinó el reflex de la política de les grans corporacions i actors financers i tecnològics, i defensen interessos il·legítims des del punt de vista democràtic, i espuris des del punt de vista públic, des del moment en el que van renunciar, ja fa alguns anys, a exercir de manera exclusiva la potestat sobre la creació de moneda. La Gran Recessió i el debat sobre l’increment de la taxa d’interès, demostren que els Bancs Centrals son, a més, entitats amb un profund llastre ideològic. Lluny d’aprendre de la seva pròpia experiència, lluny d’assumir la responsabilitat sobre les decisions errònies que van prendre en la Gran Recessió i que comportaren un major impacte i duració d’aquesta, n’hi ha hagut prou amb un repunt de la inflació per que s’esvaís la poca prudència acumulada en aquests deus anys i es tornin a encendre com torxes els discursos sobre les virtuts de la contracció fiscal.

Convé dir-ho amb claredat. Els Bancs Centrals son fal·libles. I convé dir-ho amb fermesa. Els nostres Bancs Centrals, incloent-hi el Banc Central Europeu, s’estan tornant a equivocar. Ho explica en detall Joseph Stiglitz en un article recent. La inflació pot deure’s a un excés de la demanda què, per constrènyer l’oferta, empenta els preus a l’alça, o a una limitació en l’oferta que té el mateix efecte, però un origen que és diferent i que reclama polítiques i mesures que no poden ser les mateixes. La pràctica instal·lada als anys setanta de reduir la inflació ofegant la demanda mitjançant un increment del preu dels diners, podia funcionar en aquell context, però no funcionarà en el moment actual. Si bé el problema és estructural, perquè, a diferència de la Reserva Federal, el Banc Central Europeu no ha de vetllar per l’ocupació sinó tan sols garantir l’estabilitat dels preus, els pròcers reunits al Consell del BCE, saben perfectament que l’increment de la taxa d’interès pot baixar la inflació, però què, si ho fa, serà al preu de la desacceleració econòmica i de la destrucció d’ocupació.

Convé dir-ho amb claredat. Els Bancs Centrals son irresponsables perquè no rendeixen comptes davant ningú més que la figura espúria dels mercats. Son diligents quan falla la banca privada per sobreendeutament, però es renten les mans quan les seves polítiques augmenten la desigualtat i la pobresa, i no se’ls veu ni se’ls escolta quan sembren la discòrdia i soscaven l’estabilitat del projecte europeu. I tot i així continuen prenent decisions que es mostraran com equivocades, imposant una ideologia sense mandat democràtic ni social. Algú dirà què, per un increment de 0,5 punts del preu del diner, estem posant massa llenya al foc, però convé recordar que el que s’ha fet és obrir la veda. L’habilitació d’un ajust mensual i l’anunci d’un nou increment pel setembre, demostren que els falcons corporatius que nien al Consell de Govern del BCE, han decidit que ens trobem davant un canvi de cicle, i què, per si de cas no ho fos, cal induir-ho. Es tracta d’aprofitar la nova crisi per asseure càtedra i sentenciar econòmicament una nova redistribució de la riquesa.

Explica Stiglitz com la inflació actual s’alimenta de diversos factors com l’efecte de la gran reclusió a Xina, la manca de semiconductors o la limitació de l’oferta en gas, gra, oli o fertilitzants. Però n’hi ha un altre que convé destacar i que estem patint intensament els que depenem d’una prestació, subsidi o salari. Un context de restricció d’oferta augmenta la posició de poder de mercat de les grans corporacions i els hi facilita l’increment dels seus beneficis. És el que hem vist en el sector energètic, però també en l’alimentació o en d’altres on hem consentit la constitució d’autèntics oligopolis que, a més inflació, més augmenten el seu marge en el compte de resultats. Una inflació originada en l’oferta reclama de mesures per a lluitar contra la concentració d’aquest poder de mercat, per a garantir la competitivitat entre empreses, d’inversions públiques en la generació elèctrica, del control de preus, tal i com reconeix la Constitució en el seu article 149, i de la protecció de les prestacions i dels salaris.

Però això és precisament el que li convé evitar a un conseller d’un Banc Central, no fos cas que escupi en la mà que li dona de menjar. El representant del Banc Central Alemany en el BCE, el Sr. Nagel, defensava recentment què «els Estats membres tenen ara la tasca de reforçar la confiança en les seves futures polítiques pressupostàries», i «que el que es trasllada es la impressió que les regles fiscals ja no seran realment vinculants en el futur». Per aquesta raó li sorprèn que s’hagin ampliat les clàusules de suspensió que permeten desviar-se de les regles fiscals fins l’any 2023. Dona per sobreentès que no hi ha possibilitat de canviar les regles fiscals, superant els errors del passat, i garantint una redistribució de la riquesa més eficient i justa. És el que comporta la servitud als mercats i la vocació per alimentar el bucle recessiu que imposa una ortodòxia que no té altre fonament que la de concentrar el poder i d’estendre la pobresa.