Davant la incertesa, el primer de maig

Publicat al 'Nueva Revolución' el 30.04.2022



El mapa social i polític que trasllada la segona volta de les presidencials franceses és molt preocupant. Tot i que potser no sigui extrapolable, sí mostra la consolidació d’una tendència de fons que ens és comuna. El vot a la candidata de l’extrema dreta ha estat un vot majoritàriament obrer (67%), de persones amb baixos ingressos i/o en situació de desocupació (64%) i persones amb baixa qualificació (52%). A Macron l’ha salvat en darrera instància una doble conjunció. En primer lloc s’ha beneficiat del suport de les persones amb bons ingressos (65%) i quadres (77%), que tradicionalment voten a la dreta, però també del de les persones més qualificades, que de manera preferent decanten el seu vot per l’esquerra i què, davant l’alternativa, han exercit majoritàriament un vot de ‘responsabilitat’. A aquest primer factor socioeconòmic s’ha de sumar un altre de tipus demogràfic. Dels 10 milions de ciutadans/es francesos de més de 70 anys, un 85% exercí el seu dret de vot, i d’aquests, un 71% votà a Macron. La mateixa opció que van escollir sis de cada deu votants menors de 25 anys.

El vot per Marine le Pen ha estat així el vot dels desafavorits i insatisfets (80%), el vot de càstig de persones de mitjana edat que han vist com la pobresa i la marginació es convertien en la seva principal rutina, de persones que cultiven, com a principal certesa, la de que ja no milloraran la seva situació personal. Quan la injustícia s’alça com únic horitzó, la temptació és la de sacrificar el que queda d’esperança i de llibertat a una dominació que es presenta amb la falsa promesa d’aplacar els greuges, de no fer distincions, o de no fer-les entre aquells i aquelles que comparteixen una mateixa identitat i frontera. La frustració i la manca d’expectatives de la que s’alimenta el vot de l’extrema dreta, aquí i a França, es serveix de la precarietat que s’ha instal·lat en el món del treball, de la desigualtat que ha promogut el model econòmic neoliberal i del desprestigi intencionat de tot allò que és públic. És aquest el context que ha marcat les presidencials franceses i és també l’escenari amb el que ens podríem confrontar si hi hagués un eventual avenç electoral al nostre país.

Davant aquesta hipòtesi son moltes les mesures i recursos que s’han activat per part del govern per tal de pal·liar els efectes de la pandèmia i de promoure un major grau de cohesió. S’ha intervingut també en algunes de les polítiques més lesives que promogué el govern del PP mitjançant reformes imposades, al seu moment, gràcies a la seva majoria absoluta en el marc de la Gran Recessió. En el cas de les pensions, la garantia del manteniment del poder adquisitiu, ara recuperada, suposa una qüestió rellevant si es considera la ponderació del vot de les persones més grans a les eleccions franceses. Es tracta per tant de mantenir aquest compromís tot i l’implacable bombardeig mediàtic al que estarem sotmesos a mesura que vagi avançant l’any, i de les previsibles pressions que s’exerciran des de Brussel·les. Anar a unes eleccions generals amb una renúncia o excusa en allò relatiu a l’increment de les pensions seria, en el context que hem presentat, el més semblant a la crònica d’un suïcidi polític anunciat. Però a part de les pensions està també allò relatiu al món del treball.

L’increment de la contractació indefinida i del nombre de persones afiliades que corroboren les dades de la Seguretat Social i la recent EPA, confirmen l’èxit de la reforma laboral. Si la millora es manté i se sap traslladar als treballadors i treballadores, tindrà sens dubte un influx positiu. Però a més tenim la qüestió dels salaris i de com evolucionaran aquests en el marc d’una inflació que pressiona especialment sobre les rendes més vulnerables. El Real Decret aprovat al congrés i la iniciativa del govern, per tal de canviar el sistema de tarifa elèctrica, reduint la part més volàtil de l’IPC, tindrà el seu efecte, però no serà suficient per a superar la pèrdua de poder de compra. En aquest àmbit es peremptori reforçar el suport a les rendes més vulnerables ampliant l’escut social, facilitar que les persones joves vegin una millora substancial en les seves condicions laborals que les salvi de la precarietat endèmica que comporten pràctiques i beques, i garantir el compliment dels compromisos subscrits als convenis col·lectius. Aquesta és la millor manera de fer front a l’estratègia d’erosió permanent de l’extrema dreta. Aquestes son les reivindicacions per les que ens mobilitzarem aquest primer de maig.