André Gorz

Per a André Gorz, com per a Jean-Paul Sartre, l’ànima era el cos, i aquí esdevé important l’ordre dels factors. L’etimologia lliga l’ànima a l’alè, l’atma indoeuropeu, i és per tant el que ens inspira de manera fins i tot ‘orgànica’. El cos sense alè no existeix més que com cos ‘present. La vida és flux, immaterial i dinàmic, esperit, en sentit literal, etimològic, perquè la seva rel és el buf, també de rel indoeuropea. Hi ha autors que se’ns fan present mitjançant l’intel·lecte, però hi ha pocs als que se’ls percebi fins i tot l’alè. Gorz n’és un d’ells. Escrigué, en la seva mirífica carta a Dorine, que sempre havia intentat no existir, i n’és prova que mai se sentí lligat ni pel nom, Hirsch (cérvol) en origen, Horst per via materna, Bosquet com a articulista i Gorz en l’obra més filosòfica, ni tampoc per la seva condició, llengua o nacionalitat. Si començà a existir fou pel influx de la persona amb la que compartí 60 anys de vida ‘present’, i és a ella a qui devem sens dubte l’aura textualitzada, i per tant ‘materialitzada’ d’un pensament que anticipà bona part dels debats que encara tenim pendents de resoldre.

André Gorz posà fi a la seva vida des de la coherència. Enfront l’esgotament físic de la pesrona que el comminà a ‘existir’, decidí sumar-se a la seva ‘extinció’, i va llevar àncores un 23 de setembre de 2007, a Vosnon, a Gran Est francès. Un mes abans havia fet fallida el banc d’inversió American Home Mortgage, anunci premonitori d’una gran recessió que Hirsch, Horst, Bosquet i Gorz haurien saludat com la confirmació de l’alternativa indefugible entre afrontar una crisi catastròfica o emprendre el repte d’una ‘societat autoorganitzada’. Ens deixà el seu alè i també el desànim, perquè no ens donà la vida, sinó que ens convidà a respirar, a cadascú en funció de les seves ‘necessitats’. Com hauria de ser si no, quan parlem de qui concebí el socialisme des d’un compromís humanista, existencialista, que situa en l’emancipació l’únic horitzó possible per a gaudir d’una vida digna. Hi té a veure el ‘desànim’ amb una de les facetes o forces que caracteritzen l’obra de Gorz, massa autònom per a ‘provocar’, però prou ‘compromès’ per no estalviar-nos a cap de nosaltres que ens sentim esquerra com avantguarda d’un pensament ‘crític’, l’esperó d’un ‘revulsiu’ intel·lectual.

Per a un sindicalista, un activista o un ‘polític’ en el sentit etimològic ‘d’art social’, Gorz és un torpede en la línia de flotació de qualsevol pretès ‘equilibri’ intel·lectual. Treball i societat defineixen potser el contrast primari en el que encabir un esperit tan lliure com el de l’autor, que arrela intel·lectualment en Marx i en moltes altres lectures mai assumides, sinó ‘interpretades’ des de la vocació per l’absoluta autonomia i, per tant, la superació immediata de qualsevol deute o adscripció programàtica. En aquesta orientació, i pecaríem d’ingenus o desagraïts si no assumíssim l’emancipació com únic mòbil i essència de Gorz, hem de situar l’horitzó del plusvalor, com a fonament dialèctic de la pugna entre individu i societat. El capitalisme comporta el repte per disputar l’apropiació de l’excedent del treball com a ‘producció’. La disjuntiva rau en disputar la renta que genera el que no és treball com creació estricta de valor ‘social’, o disputar el temps de ‘dedicació’. Renda o temps. És en aquest vèrtex en el que s’hi situa l’alternativa. L’opció preferent del moviment obrer ha estat la renda, i és aquí on aquest sembla assumir el valor ‘mercantil’ del treball, que, de manera desacomplexada Gorz qüestiona.

Si davant la possibilitat de lluitar per l’equilibri ‘just’ en la distribució del benefici l’opció hagués estat la d’apoderar-se del temps, la redistribució social de la dedicació al ‘treball’ hagués comportat, entre d’altres, l’anul·lació de l’efecte de ‘exèrcit de reserva’ i la cosmogonia de la elit del treball com a ‘classe’ que te el ‘privilegi’ de gaudir d’una renda assegurada front aquells i aquelles que, sumits en la marginació, viuen la precarietat com condició. La denúncia d’aquesta injustícia i d’aquest malestar, distingeixen a Gorz. Plantejar l’exigència a la classe ‘treballadora’ de ser força transformadora, això és, palanca, que no ‘part’ del sistema, comporta un salt qualitatiu en l’assumpció d’un paper que dignifica a la classe obrera com aquella en la que resideix la responsabilitat d’un futur ‘polític’ i ‘real’.

A hores d’ara, quan s’acompleixen quinze anys de la ‘desconnexió’ voluntària de Gorz, no cal dir que la disjuntiva segueix viva, i que la única flama de l’esperança rau en la classe treballadora. Es ‘part’ del sistema, però davant el tecnofetichisme i la seva degeneració en ‘tecnofeixisme’, la principal alternativa continua residint en el treball organitzat, que continua articulant-se com única ‘palanca’ real de transformació. La ‘possibilitat’ passa per l’assumpció de la seva ‘responsabilitat’ històrica, quelcom que encaixa perfectament amb la visió de Marx. La disjuntiva entre renda o temps continua candent. La resposta passa per l’educació, l’emancipació com esperit que ens transmet l’espiració, l’alè d’un gran de la filosofia, del compromís social i de la redempció intel·lectual que ens deixà orfes d’una llibertat que segueix al nostre abast malgrat totes les incerteses.