Societat de licantrops

Publicat en 'Nueva Revolución' el 29.03.2022'

En una recent publicació d’Arias & Costas (Laberint de la Prosperitat), hi ha una dada en la que convé detenir-se. Ens diuen els autors que es calcula que avui hi ha més de 8.000 milions d’objectes interconnectats al món. Si tenim en compte la població mundial (7.900 milions), ens trobaríem per tant en l’avantsala d’un ‘sorpasso’ històric, mitjançant el qual passaria a ser superior el nombre d’objectes que el de subjectes connectats. Això planteja una qüestió suggerent: És possible que quan més es connectin els objectes, més ens desconnectem com a essers humans? L’alarmant pèrdua d’empatia a la que assistim aquests dies així sembla indicar-ho. També la minvada cohesió social, o la polarització d’una vida política que, tant en el plànol domèstic com internacional, es construeix cada vegada més en base a pors, conjectures i greuges.

Serà per la desolació que traslladen aquests temps tant malagradosos, però la qüestió anterior ens porta inevitablement a la següent: Podria ser que quan més sofisticada és la nostra tecnologia, més insensibles i precaris ens tornem com a éssers humans? La brutalitat de la guerra; a Ucraïna, Síria o Iemen, que tan evident fa el contrast entre la tecnologia de darrera generació i l’ancestral misèria a la que aquesta condemna a la població, així ens ho suggereix. També la cobdícia insaciable que inspira el món dels ‘negocis’ què, mitjançant relluents circuits impresos i fastuosos algoritmes, conjura l’alquímia que suposadament converteix els diners en més diners, però, al seu pas, transforma el treball en residu financer.

L’economista britànic John Maynard Keynes, va distingir alguns d’aquests impulsos com ‘esperits animals’, en paraules de l’autor «un ressort espontani que impulsa l’acció de preferència a la quietud, i no com a conseqüència d’una mitjana ponderada dels beneficis quantitatius multiplicats per les probabilitats quantitatives». El plantejament distingeix per tant entre l’home, al que se li pressuposa una racionalitat econòmica, i l’animal, que tindria el seu mòbil en la recerca de plaer o de satisfacció immediata. I tot i així en aquesta ‘animalitat’ hi ha una desviació profundament ‘humana’, perquè cap animal es planteja perjudicar a la seva espècie o destruir el seu hàbitat. Aquest dèficit en el gènere humà, seria compensat per l’organització social o política, i la solidaritat, entesa com a intel·ligència col·lectiva, que seria precisament la ‘connexió’ que estem perdent.

En front la solidaritat, la cooperació o l’empatia, que generen riquesa econòmica, sembla haver-se imposat la ‘competitivitat’ què, quan desborda els marges del control social i es torna ‘cobdícia’, ens empobreix a tots. Pesa en això l’ortodòxia que externalitza al mercat la racionalitat que se li pressuposa a l’ésser humà. Així la mà invisible, que en teoria garanteix la riquesa col·lectiva cedint la iniciativa a l’interès de l’individuo, al primer lloc al que s’adreça és a la nostra cartera, entesa com les condicions que garanteixen la nostra emancipació, benestar i riquesa. Ho veiem en el dit que prem dissimuladament la balança quan pesa la mercaderia, en la precarització del treball al preu de reduir el poder de compra, o en l’entelèquia dels mercats de futurs, que materialitzen l’especulació en el compte de resultats d’uns pocs actors i empreses.

La degradació política i econòmica a la que assistim dia a dia, i que es torna amenaça civilitzatòria amb la incipient militarització geopolítica, ens obliga a plantejar una ampliació estratègica de la doble transició que hem consensuat. Més enllà de governar la digitalització i d’afavorir la sostenibilitat ecològica, manca un tercer element que és el de la transició socioeconòmica a un model, integrador i just en allò global, que recuperi la connexió entre les persones. Precisa d’una qüestió tan depauperada però humana com el debat ideològic. De l’assumpció d’un model que recuperi consens, esperances i certeses. Al cap i a la fi son també les idees les que ens distingeixen com espècie. L’alternativa és que quedem exposats a patir allò que no és animal ni tampoc humà, això és, una societat de licantrops.