Trainsporto

L’aturada patronal al sector del transport anava adreçada al govern de progrés. La plataforma convocant té en Manuel Hernández, camioner sense camió i, des que ‘Transportes Manolín’ fes fallida fa tres anys, empresari sense empresa, el seu principal líder. Tanmateix entre els que han secundat l’aturada figuren molts transportistes que son autònoms i que mai tindran empresa pròpia i que es rebel·len contra la situació d’extrema precarietat en la que viu el sector des de fa molts anys. El discurs de Hernández s’ha de contrastar amb el de Basilio Aragón (Vigobulldog), que resumeix amb gran claredat i amb veritats com punys la situació dels assalariats del transport. Aquests pateixen des de fa masses anys, la precarietat instal·lada per la desregulació i la liberalització del sector, amb mesures que responien al mandat de la Comissió Europea i que van ser aplicades sense objeccions per governs de diferents colors.

Entre aquestes polítiques convé situar, per començar, el recurs al cabotatge, que facilita l’harmonització a la baixa de les condicions laborals del transport, des de fa més d’una dècada. El cabotatge permet sumar fins a tres serveis de transport en el país de descàrrega, sempre i quan es realitzin en els set dies següents a aquesta. Això comporta que competeixin per la mateixa càrrega camioners que cobren pel conveni estatal, amb d’altres que ho fan en el marc del seu país d’origen. La deslocalització patronal d’empreses de transport a aquests països o el recurs a empreses bústia no han fet sinó impulsar aquesta realitat que pressiona a la baixa els salaris i sembra zitzània entre treballadors d’uns països i dels altres. Les banderes preses en alguns capós dels vehicles mobilitzats així ho indiquen i també els 240.000 treballadors del camió romanesos que pateixen de l’absència permanent a la què, per manca d’alternativa, els condemna a ells i a les seves famílies, la precarietat laboral al seu país.

Una segona qüestió no menor és la de l’atomització del sector. Aquesta ha afeblit el poder de negociació per part dels autònoms davant els grans distribuïdors i plataformes logístiques. Hi té a veure, entre d’altres, la desaparició del requisit de flota mínima inicial i les mesures que han impulsat que la meitat dels conductors que cotitzen com autònoms, treballin per una sola empresa i siguin, de fet, treballadors autònoms dependents. Si la reforma laboral de 1994 fomentà la deslaboralització de la relació entre transportistes i empreses en el marc de la incorporació a la Unió Monetària, aquesta facilità també la consolidació d’un model logístic que és ineficient des del punt de vista econòmic, social i pel que fa l’impacte ecològic. Que la ‘plataforma’ s’organitzi front l’estat i no front a les grans empreses és un dels contrasentits d’una aturada patronal que té molt poc de ‘patronal’ i molt de reivindicació de dignitat i suficiència de la facturació i dels ingressos.

El resultat d’aquest context el resumeix amb encert en Joan Coscubiela: “Els transports i d’altres sectors econòmics exigeixen que l’estat subvencioni amb recursos públics, una part del cost de la prestació de serveis entre empreses privades. El que resulta com a mínim sorprenent en una societat que ha atorgat al mercat atributs beatífics, fins i tot miraculosos, en l’ordenació perfecta de les relacions econòmiques”. L’externalització als treballadors autònoms o assalariats, a la seguretat vial, o al medi ambient, es completa per tant en un darrer pas, mitjançant el sufragi, via impostos, d’una part de la cadena de valor que gestionen grans actors corporatius per tal de mantenir els marges en els seus comptes de resultats. Que també aquesta ajuda serà absorbida de manera previsible per via del increment del preu del diesel, no fa sinó posar en evidència què, el tema de fons, no és la indefensió dels treballadors davant el govern, sinó davant les grans empreses.

Un líder suposadament ‘obrer’ d’una aturada patronal que té com a principal objectiu desestabilitzar al govern, que compta a més amb el recolzament tàcit de l’extrema dreta i que no s’articula enfront els veritables beneficiaris, és quelcom més que una paradoxa. La polarització que ha introduït l’aturada i el seu ressò en els mitjans previsiblement anuncia rèpliques en altres sectors. També en aquestes s’instrumentalitzarà treballadors assalariats i autònoms que, com en el cas de l’aturada patronal, no descobriran fins que sigui massa tard, per a qui s’han mobilitzat. Basilio Aragon ho resumeix amb claredat en referència als treballadors del sector que han secundat l’aturada i que ara es troben que ho han fet a compte de les seves nòmines: “es van creure que el mateix empresari que porta anys explotant-los anava a defensar-los”. No ha estat així. Per això la clau radica en la pròpia organització del sector i en la definició d’una proposta que reverteixi la liberalització que defineix el rerefons i confronti amb la redistribució de renda i de beneficis als grans actors corporatius.