La puresa interior

Una manta. Una mà ensagnada. Una maleta. Les imatges amb les que ens sacseja la guerra a Ucraïna son insuportables i apel·len una consciència que sembla tan desarmada com la població civil que pateix, dia a dia, d’aquesta crueltat sense límits. Quan ens preguntem què hi haurà a la maleta que s’ha quedat postrada en un viatge enlloc, quina mà no podrà agafar ja aquesta ma que jeu exsangüe a la vorera, ens interpel·la la necessitat d’entendre, de sentir, d’abraçar amb l’emoció el que deshumanitza la passió brutal de la guerra, instant rere instant. No podem acceptar el relat higiènic de les gràfiques, els mapes bèl·lics que situen, en colors primaris, l’esdevenir de la contesa, els arguments que aspiren a invocar la raó en un espai desert, on tan sols creixen les runes. Hi ha quelcom que es resisteix en nosaltres a acceptar la violència emocional d’aquestes imatges que ens confronten amb un conflicte massa proper. Tanmateix és encara pitjor girar-los l’esquena i intentar preservar unes certeses que, dia rere dia, s’esvaeixen.

La primera víctima de qualsevol guerra és la veritat. En el cas d’Ucraïna ja fa temps que jeu junt a les runes. L’escalada militar que neix a l’Euromaidan, creix a la conca del Donets, es pronuncia amb l’annexió de Crimea i es deslliura definitivament amb la recent invasió de l’exèrcit rus, s’alimenta d’una seqüència de greuges que semblen ja impossibles d’aturar. Però per molt que s’intenti, qualsevol argument que pretengui donar consistència ideològica al conflicte, acaba semblant inversemblant. Quan Vladimir Putin es felicita perquè mai abans el poble rus havia gaudit de tanta unitat, oblida que els que cauen en el foc creuat son els que, fins fa 30 anys, formaven part d’un mateix projecte polític. Quan parla de la cinquena columna, de la traïció, dels autèntics patriotes, o compara qui es resisteix amb un insecte, resumeix arguments propis del feixisme que pretén combatre, en un despropòsit tan gros, com pretendre desnazificar un estat governat per un jueu i que compta amb la quarta major comunitat hebrea al món.

Pel costat ucraïnès, davant l’agressió i tractant-se d’una guerra defensiva, sembla que sobren les explicacions. Però al marge de com esdevé de fal·laç i fatu el sol esment d’un concepte tan manipulador com aquell de ‘guerra preventiva’, sí hi ha dos aspectes que convé situar. Un és el de la instrumentalització d’Ucraïna per part del lideratge atlàntic, que no sabem si ha estat premeditat, però que en qualsevol cas ha sigut procaç i matusser. L’altre, el rerefons polític ucraïnès dels darrers anys, que és interessant analitzar. No podem oblidar que Zelenski és el comediant que converteix la sèrie ‘Servidor del poble’ en un projecte polític, i salta per tant de la pantalla a la realitat, escombrant en les presidencials als pocs mesos de crear el seu partit, amb un 73% dels vots. La campanya contra la corrupció que encapçala amb tant d’èxit recorda en certa mesura a la d’un altre referent polític, també còmic, que triomfà a Itàlia, fa una dècada, al front del moviment ‘cinc estels’, que es reconeixia explícitament com ‘populista’.

Sembla evident en qualsevol cas que tant a Ucraïna com a Rússia el comunisme i la perestroika van donar pas de manera accelerada a allò que Yasha Mounk anomena la cruïlla d’una democràcia sense drets i d’un liberalisme sense democràcia. Si en el cas de Rússia el règim ferri, primer de Jeltsin, després de Putin, van fer possible què, en tres dècades, es tripliqués sense més resistència, la pobresa relativa del 50% més pobre de la població, a Ucraïna el transcurs va ser diferent. Fins a quin punt a rebel·lió contra l’oligarquia tingué o no un rerefons geopolític, amb EEUU intentant avivar les brases de la guerra freda, per tal d’assegurar el seu lideratge mundial, no està clar. Sí sembla evident que l’exigència legítima d’una democràcia representativa per part d’Ucraïna hauria de ser encoratjada i treballada des del compromís europeu, que no atlàntic, i que aquesta no entra en contradicció amb un estatus militar neutral. També que la inevitable coexistència de Rússia i Europea al nostre continent euroasiàtic s’ha d’articular des de la lògica del veïnatge i no des de la confrontació geopolítica.

Quan escoltem Putin parlar de la «necessària i natural autopurificació de la societat» que enfortirà el seu país, ens provoca esgarrifança pel que té de reminiscència d’altres temps i llocs que voldríem oblidar Quan albirem com Alemanya, amb un govern socialdemòcrata i ecologista, pretén aprofitar la situació per a situar-se entre les quatre primeres potències militars a nivell mundial, ens preguntem si aquest tipus de decisions poden prendre’s sense un cert consens europeu i sense un mandat explícit a les urnes. Qui apel·la a la puresa interior ho fa habitualment quan ja te el cuc menjant-li els budells. Si ho pensem bé, la única puresa que tenim en nosaltres és l’empatia. Aquesta ve a ser el reflex que guardem en nosaltres: els uns dels altres. És l’equipatge més valuós que la humanitat porta a la seva maleta des del nostre origen remot. És la única mà que hem d’agafar i prémer.