Reforma i salaris

Publicat a 'Nueva Revolución' el 31.01.2022

L’Enquesta de Població Activa ha confirmat la utilitat de les polítiques aplicades per fer front a la pandèmia. Però tot i la millora quantitativa, amb 218.000 persones ocupades més que el trimestre anterior a la irrupció de la pandèmia, queda molt a fer a l’hora de millorar la qualitat del treball. Reduir la contractació precària passa per aprovar la reforma laboral, Aquesta, al mateix temps, facilitarà una negociació col·lectiva alliberada de les traves imposades per PP i CiU el 2012, el que comportarà una millora dels salaris. És aquest l’aspecte que més incideix en la qualitat de vida de les persones treballadores, però també en l’estabilitat del nostre model social, mitjançant cotitzacions i impostos, i en el valor afegit que genera el nostre sistema productiu. Quan la inflació interanual s’ha posat en el 6,5% i la mitjana de 2021, en el 3,1%, l’increment salarial no és una qüestió menor, especialment per a les llars de rendes més baixes, que son les que més recursos han de dedicar a productes bàsics com l’energia, el preu de la qual s’ha disparat. Però en contra de la millora dels salaris s’ha posicionat no tan sols el Partit Popular, que se sentiria més confortable reincidint en els receptes tòxics de 2012 (retirada d’estímuls fiscals i monetaris, reducció d’ingressos fiscals, retallades en la despesa pública), sinó també altres actors com el Banc d’Espanya que alerten del perill dels suposats efectes de segona volta.

En teoria aquests farien què, a més salari, major inflació, convertint així la contenció salarial en la principal palanca d’ajustament. Que la inflació actual respongui en primer lloc a l’increment dels preus dels productes energètics, d’un 40% el 2021, sembla obvi, però no ho és per a tothom, com tampoc ho és que aquests augments siguin compatibles amb uns beneficis desorbitats per part de les tres empreses que concentren el 85% del negoci elèctric. Al marge del factor oligopòlic s’ha d’afegir que moltes empreses han passat a repercutir aquests increments en els seus preus de venda, de tal manera que l’IPC subjacent (sense productes energètics ni aliments no elaborats) ja s’ha situat per sobre de l’increment del salaris per conveni. Aquesta realitat es correspon amb un vell axioma que diu que els preus son lliures, i no es poden contenir, mentre que els salaris s’han de subordinar al context econòmic i especialment a l’evolució dels rèdits empresarials. A ningú se li escapa com és d’interessat aquest plantejament, nociu perquè dona continuïtat al tractament erroni d’un desajustament que no s’origina en l’evolució dels salaris en relació als preus, sinó en l’apalancament del capital i la seva aversió al risc, a la inversió i a exercir el talent que suposadament legitima la seva preponderància en la distribució de la riquesa.

Si el treball és creador de valor, i la circulació de capital realitza aquest valor, la paràlisi i inactivitat del capital en un compte, aquí o en les Illes Caiman, comporta que l’economia s’ofegui i aquesta és la tendència que defineix el moment actual, on la prioritat no sembla raure en la gestió de l’economia, sinó en la de les finances, en mans de, així el sempre lúcid David Harvey: “una horda d’inversors insaciablement cobdiciosos dotats de suficients fons per a comprar gairebé qualsevol oposició, alimentant la resta del món amb una dieta de diner creditici indigerible”. Un panorama que pot semblar exagerat, però que se’ns fa ben present quan, com trasllada el gabinet econòmic de CCOO, les empreses no financeres han generat 261.000 milions en excedents al llarg dels darrers 7 anys per aparcar-los en l’economia financera. Aquest és el rendiment que ha donat la reforma laboral de la dreta a una elit atziaga que ha desaprofitat, una vegada més, l’oportunitat per convertir el creixement econòmic en estabilitat, cohesió i desenvolupament. Aquest és també el plusvalor que les persones treballadores hem de recuperar en la negociació salarial, per tal de retornar-la a l’economia real mitjançant salaris que irriguin el teixit productiu a través del consum i de la inversió.

Al marge del tabú i de la fixació obsessiva d’alguns actors per números màgics com els del deute públic, del dèficit o de la inflació (60-3-2), encara s’ha de demostrar que una inflació un xic més elevada no tingui efectes positius, si es mantenen baixos els tipus d’interès i es garanteix el poder adquisitiu dels salaris. És la via més curta per a impulsar l’amortització del deute dels Estats, avui al límit d’allò que es pot assumir, però a més afavoreix als actors que més inverteixen i consumeixen, penalitzant als que cultiven l’interès com a principal font de riquesa, i amb ella l’apalancament del capital. En qualsevol cas els salaris son la principal garantia per a donar impuls al consum de les llars i amb ells a la demanda interna com element d’estabilitat per al creixement. Aquest es donarà si es mantenen les mesures d’estímuls fiscal i monetari, si es supera la incertesa sanitària i si s’articulen polítiques expansives que posin en circulació un capital que ha romàs durant massa temps pres de la cobdícia i la manca de perspectiva d’uns pocs, i que per a poder ser disputat en condicions justes, precisa d’un marc normatiu que no pot ser el de la reforma introduïda fa 10 anys pel Partit Popular.