EL remei 'Casero'

L’esperpent està de tornada. Valle Inclán ha ressuscitat, i mentre s’acarona la barba, observa taciturn com el seny fuig del congrés davant l’assetjament dels fantasmes de l’ahir, l’avui i el demà. El país s’escora cap al absurd i sotsobra per moments en les aigües que remou, amb peus i mans, certa classe política. Insensat, irreverent, trasbalsat. Manquen adjectius per descriure l’espectacle donat en el debat de la reforma laboral. Si alguns dubtàvem si el procediment finalment ens causaria complaença o irritació, el rerefons berlanguià de la nostra cultura democràtica, una vegada més ens descol·loca. Els resultat ens deixa alhora atònits, deprimits, exhausts. Davant un vodevil com aquest la consciència reclama de l’anàlisi, això és, intentar deconstruir els elements que conformen el desgavell viscut, i després tornar a muntar les peces, si és que hi ha manera que encaixin. Però anem per parts:

1.- La crònica parlamentària ens ensenya que quan les majories son justes, els matisos, i molt especialment els democràtics son rellevants. Així la vocació per desentendre’s de la disciplina de partit, i d’interpretar, al marge de les directrius polítiques, les preferències de ‘electorat, no sol ser més que una pantalla de fum. Al darrera s’amaga habitualment l’individualisme, l’oportunisme, i sovint el clientelisme o directament l’interès pecuniari. Es tracta, en qualsevol cas, d’una deslleialtat que pot justificar-se si estan en joc valors morals, però què, en el cas d’UPN, s’explica per motius més espuris. Si no, analitzi’s a fons l’argument que per castigar al govern per la seva connexió amb Bildu, s’acabi votant amb Bildu. Un altre matís que no deixa de tenir el seu què, és allò de la Meritxell Batet i l’Alberto Rodríquez. A aquest se li denegà per qüestions sibil·lines una representativitat que ara li manca a la majoria de progrés com l’aire per respirar.

2.- No existeix en el parlamentarisme tant una dialèctica específica entre esquerra pragmàtica i esquerra maximalista, com entre esquerra pragmàtica i dreta camuflada. Aquesta és la clau per a situar què va fer que s’alineessin uns partits amb uns altres en la votació, amb el resultat extemporani de veure votant junts a Vox, PP, Bildu o ERC. L’argumentació del líder dels republicans en el sentit que PSOE i Podemos estarien traint amb el seu vot el seu programa polític, és irreverent si es té en compte la coalició entre ERC i la dreta de Junts, o si s’analitza en detall el programa econòmic del govern català. Els comentaris vessats a la premsa fan entreveure que a algú no li basta amb ser arcàngel perquè preferiria ser profeta, i traslladen amb meridiana claredat, que el concepte de ‘democràcia’ té, pel nacionalisme, un caràcter instrumental i que no acaba d’entendre el que va més enllà d’allò purament plebiscitari.

3.- De vegades és pitjor el remei que la malaltia, especialment quan és improvisada. El marxisme ha analitzat en detall la interrelació entre tecnologia i revolució, però tot i així, això no explica com la falta de competències digitals d’un diputat de dretes acaba per alliberar a la classe treballadora del jou d’una legislació del segle XIX. Alberto Casero, ma dreta de García Egea, s’equivocà fins a quatre vegades en la seva votació telemàtica, el que apunta a una escletxa digital considerable. Tampoc li sobren competències en la suma mental (166 + 9 major què 169+5?) a la presidenta del Parlament, el que va estar a punt de costar-li a algú un infart i exacerbà encara més els ànims d’un ple ja prou exaltat. El resultat final, de 175 a 174, és, per tot això un resultat legítim, tot i que molt confús.

4.- La principal víctima de la votació ha estat la pròpia política, pel que ha traslladat d’oportunisme, sotsobra, informalitat i manca de compromís, però també ha quedat tocat el diàleg social. Que a algú se li escapi que els sindicats, si haguessin volgut arribar a un acord sense la patronal, haguessin subscrit un text ben diferent, es lamentable. Voler corregir la propsota i trencar amb el fi equilibri assolit entre els agents socials és pueril, encara més si tenim en compte que tot acord del diàleg social que ha passat per una tramitació parlamentària com a projecte de llei ha acabat decantant-se cap als interessos de la patronal.

En la presentació del decret, la Vicepresident Yolanda Díaz explicà com en el text no hi havia resignació ni complaença, però sí “fermesa, compromís col·lectiu, mirada llarga i una reclamació expressa: aquella que parla de la centralitat del treball en la vida social i política.” Quan s’ha posat en evidència fins a quin punt aquest centralitat és secundària per l’esquerra nacionalista el que queda és neguit i pessimisme de cara al futur immediat. La majoria d’investidura sembla no tenir remei, i si ho té, és només el remei ‘Casero’.