La sima de Jericó

Els rics també suen, es contagien, i fins i tot han de mantenir les distàncies entre ells. I és que els virus i els bacteris no distingeixen en funció del compte corrent, tot i que els adobi el terreny la pobresa. Omicron ha acabat per imposar-se també a la cimera de Davos. El glamur que pretén enlluernar el món una vegada a l’any a la ciutat més elevada d’Europa, el 2022 romandrà apagat. Tampoc és que es perdi gran cosa, o com a mínim, així ho sembla si mirem quantes de les bones paraules que es vessen des de fa cinquanta anys al cantó dels Grissons, han comportat un canvi rellevant. Més aviat, a més èmfasi en l’altruisme dels milionaris, més desigualtat al món, com constaten els informes que publica Oxfam anualment. El del 2021 porta per títol ‘Les desigualtats maten’ i mostra com la pandèmia ha enriquit encara més als més rics, fins el punt que els 19 homes més rics posseeixen ja més riquesa que els 3.100 milions de persones més pobres. Malauradament aquestes dades sorprenen menys que no el fet que continuem donant alguna importància al que diuen magnats i milmilionaris.

Perquè el que va lligat als diners no és saviesa sinó poder. I aquest es perpetua per si sol. És compatible amb les grans paraules, tot i que tingui intolerància digestiva respecte a valors com la sostenibilitat o la cohesió, perquè el seu combustible son la cobdícia, la manca d’escrúpols i d’altres tares que tenen poc a veure amb el que es diu, i menys encara amb el que necessita el món. La cimera suïssa respon a un impuls primari que no és altre que el de pujar al lloc més alt per tenir perspectiva, i per estar, alhora, per sobre dels demés. Potser és d’aquí d’on ve la confusió. Potser algú pensa que una cosa porta a l’altre. Però la perspectiva de la riquesa enganya i Davos no és sinó un miratge en un desert que s’amaga sota els flocs i el llençol de neu que cobreix el paisatge. El que caldria, davant la realitat d’un món que es consumeix en si mateix, seria, si de cas, convocar les persones més pobres del planeta i fer-ho al lloc més baix, per tal que ens poguessin ajudar a centrar-nos una mica en allò que és fonamental. Caldria canviar el concepte per tal de posar-nos al lloc que realment ens correspon.

Però si esdevé senzill trobar el lloc més baix a la geografia, ja sigui al Mar Caspi si es tracta del continent europeu, o Jericó si busquem la ciutat més baixa del món, això de trobar la persona mes pobre resulta bastant més complicat. En un món on l’endeutament planetari és de 226 bilions de dòlars, això d’estar endeutat no és sinònim de ser pobre. Si fos així la persona més pobre seria el corredor de borsa Jérôme Kerviel, que està a presó i deu 6.300 milions de dòlars. Però ser pobre significa ser dependent, estar condemnat a la incertesa, no poder cobrir les necessitats bàsiques, i això comporta no gaudir ni tan sols de l’oportunitat d’endeutar-nos. Potser ens ho posem més fàcil si acotem geogràficament i utilitzem la renda per càpita o l’índex de desenvolupament humà. En funció d’aquests indicadors els candidats molt probablement residirien a la República Democràtica del Congo, a Somàlia o a Afganistan o Nepal, si canviem de continent. Serien previsiblement persones grans, de gènere femení, de minories ètniques, amb alguna malaltia o diversitat funcional rellevant, persones no necessàriament més infelices, però molt probablement més sàvies que els nostres magnats.

Suposem que donem per amortitzat el model Davos i convoquem anualment la sima de Jericó amb les dues-centes persones més pobres i vulnerables del planeta perquè ens orientin i ens diguin per on hem d’anar com a col·lectiu global. De ben segur que mancaran les dades, el glamur dels gràfics, l’oratòria brunyida per les escoles de retòrica, però a canvi hi haurà més sinceritat, honestedat i experiència real. Convindria fer l’intent, perquè pretendre emmirallar-nos en aquells que no som ni mai arribarem a ser, que no veuen més enllà dels seus interessos i del seu nas, aporta poc més que constatar la contradicció entre la realitat i proclames, l’exercici espuri de qui pretén tan sols perpetuar i ampliar els seus privilegis, i fer-ho a més en lloor de multituds, acompanyats d’una ovació global.

Tanmateix el risc per organitzar aquesta Sima de Jericó, seria molt probablement atreure l’interès d’aquestes persones, més enllà de la satisfacció de les seves necessitats més peremptòries. No fos cas que ens trobéssim com amb el benedictí i asceta Celestí Vè, que va ser ‘condemant’ a ser Papa l’any 1924, tot i no tenir cap interès, i que, quan va entendre que no podria escapar a les manipulacions a les que el volien sotmetre, decidí renunciar a aquella falsa dignitat per retornar a la seva vida eremítica. El resultat va ser que va ser empresonat amb 80 anys i que morí a la seva cel·la castigat per la seva humilitat.

Potser millor preservar els més pobres d’aquesta fama i escoltar-los de lluny. Al cap i a la fi, potser on estem ja hem tocat fons, i no ens calen mars morts ni simes abissals per orientar-nos, sinó tan sols la veu de qui no persegueix sinó la vida i amb ella la dignitat.