La trampa de ciment

Hi ha imatges meravelloses com la de la cita de Marx recollida per David Harvey al seu darrer llibre: “Com el cérvol que brama per aigua dolça, l’ànima del Burguès brama pels diners, la única riquesa.” Però en la mateixa mesura en què anhela els diners, desitja també separar-se d’ells per a poder-los invertir de nou i així fer que es reprodueixin. Si li seguim el rastre als diners al llarg dels darrers 20 anys, veiem com la cobdícia del cérvol ha determinat l’economia real, fins a convertir el seu idíl·lic bosc en les entranyes grises d’una mina a cel obert. Quan el 2021 el mercat de valors va fer fallida als EEUU, secant-se l’estany forestal i amb ell els nenúfars, el diner especulatiu va anar a refugiar-se al mercat immobiliari, com a Irlanda o Espanya. Quan després esclatà la subsegüent bombolla, i amb ella el somni recurrent d’un creixement sense límits, el mercat de consum nord-americà s’enfonsà, afectant directament l’economia Xina, el seu principal proveïdor de bens.

La contracció en les exportacions xineses, d’un 30%, es portà per davant de 20 a 30 milions de llocs de treball, però, per art de màgia, dos anys després, aquesta xifra s’havia reduït a una desena part. El sortilegi fou l’habitual: inundar l’economia amb liquiditat. Però, a diferència dels EEUU, on la política monetària l’absorbí el sistema financer, a la Xina el govern ostentava un ascendent molt clar sobre els bancs, i aquests es van bolcar en la inversió. Entre 2011 i 2013 la Xina consumia tant de ciment com els EEUU al llarg de tot el segle XX, acaparant a més el 50% de la producció i de l’ús mundial de l’acer. La construcció immobiliària, però també de gegantines infraestructures, no tenia precedents i passà factura, doblant el deute en relació al PIB. Però a diferència dels EEUU o d’Espanya, això no era problemàtic, per disposar no tan sols de moneda pròpia, sinó a més d’unes reserves billonaries de divises, preparades per fer-hi front a qualsevol tensió financera.

L’impuls econòmic xinès no serví tan sols a la població. Com ens recorda David Harvey, també ajudà a moltes economies occidentals a superar la sima de la Gran Recessió, animant les seves exportacions de matèries primeres i tecnològiques. “La direcció del Partit Comunista Xinès segurament no es proposava salvar el capitalisme global, però de fet és això el que va fer”. El resultat d’aquesta pràctica megalòmana d’estímul fiscal que hagués descol·locat al propi John Maynard Keynes, i per la que un 25% de l’immens PIB xinès es mobilitzà en la construcció d’habitatges, per un altre 25% en infraestructures, son avui 65 milions d’habitatges buits i un deute del sector immobiliari de 300.000 milions de dòlars, que acapara en la seva major part Evergrande, l’empresa més endeutada del món. Però fins i tot en allò relatiu a l’immens risc que comporta aquesta situació, el fet de tenir un règim suposadament comunista marca la diferència.

Com en el cas de la corretja de transmissió bancària, perfectament engreixada, o de l’estabilitat de la política monetària, també la capacitat de contenir o posposar l’impacte de la crisi distingeix el cas xinès. Si en altres experiències anteriors, com en el cas del París del Segon Imperi, als EEUU, o fins i tot a l’estat, la impossibilitat de mantenir el ritme de creixement havia de sembrar el dubte sobre la sostenibilitat del model, impulsant així la venda precipitada, la caiguda dels preus i la fallida d’empreses i llars, en el cas de la Xina, la capacitat d’intervenció del Partit Comunista té un efecte balsàmic, com a mínim en el curt termini. La singularitat del que es coneix com ‘capitalisme d’estat’ fa possible impedir o posposar la venda dels immobles per part de la població i controlar, en la mesura del possible, la desacceleració i, amb ella, la imminent crisi econòmica i d’ocupació.

Com en altres casos anteriors, l’excedent en la producció es trasllada a altres països, per exemple africans, als que es presten diners i s’exporten projectes, i amb ells ciment i acer. La mateixa fórmula que al seu moment s’aplicà per construir el ferrocarril a Argentina i col·locar els excedents britànics, o, en el cas de les primeres inversions a la Xina, alleugerint els estocs del Japó. Sembla evident que, al final, per molt que es dilati el procediment, també el cérvol mandarí, malgrat la seva moderació confuciana, es sentirà perdut en la ciutat fantasma, com altres cérvols es van sentir orfes abans, en aeroports deserts o autopistes ermes. Llavors, quan juntament a l’aigua manqui l’ocupació i les polítiques públiques, probablement brami amb força. Queda per veure quin serà el to en el que es manifesti en el cas d’un país ‘comunista’, capturat en la trampa del creixement sense límits que caracteritza el pitjor capitalisme.