Treball en majúscules

Publicat a 'Nueva Revolución' el 25.02.2022

Les paraules no son neutres i quan es substitueix una per una altra, sovint el que es pretén no és innocu. Agafem per exemple la substitució gradual de la paraula ‘treball’ per ‘ocupació’. La diferència entre ambdues és què, si en el cas de la primera, és el treballador el subjecte de l’acció, en la segona, l’ocupació, això és, donar treball a una persona, és l’ocupador el que es converteix en subjecte. Existeix per tant un canvi de focus que no és irrellevant, encara menys quan la segona accepció d’ocupar és ‘gastar o consumir’ i té així una clara connotació mercantil. Però la cosa es complica encara més quan passem de ‘l’ocupació’ a ‘l’ocupabilitat’, això és, de quelcom absolut com el treball, del que es deriva renda i protecció (atur, incapacitat, pensió), a quelcom relatiu, això és, la possibilitat de trobar una feina en una situació determinada. Perquè sembla evident que una persona molt ‘ocupable’ en un context d’atur elevat, pot ser menys ‘ocupable’ que una altra que tingui menys competències acreditables o menys experiència, però es trobi en un context caracteritzat per una taxa de desocupació baixa.

Aquest pas de l’ocupació a l’ocupabilitat, transforma el treball d’un dret en una condició, i ho fa en una matèria, que defineix no tan sols la redistribució de la riquesa, sinó els ingressos i la renda disponible de la immensa majoria de la població. En el nostre cas aquesta ‘alteració lèxica’ suma ja vint-i-cinc anys d’història, des que, el 1997, s’introduís, al Consell Europeu d’Amsterdam, l’Estratègia Europea d’Ocupació. Aquesta plantejava quatre prioritats: l’ocupabilitat, l’emprenedoria, l’adaptabilitat i la igualtat d’oportunitat entre home i dones. Tret d’aquesta darrera, les altres tres coincideixen en traslladar a l’individu la responsabilitat sobre el seu estatus socioeconòmic. Així la persona, si vol guardar la seva autonomia, o bé s’ha de fer més ‘ocupable’, o bé ‘s’adapta’ a la situació, o s’aboca a una emprenedoria què, recordem-ho, condemna al llindar de la pobresa a un de cada quatre ‘emprenedors’ europeus. A ningú pot sorprendre l’orientació ideològica d’una estratègia que anticipava el marc mental d’una Unió Europea que tan sols ha començat a llimar les seves aspreses amb ocasió de la pandèmia.

En el nostre cas podem constatar què per sort, la nostra Constitució és anterior al gir neoliberal dels anys vuitanta. Així, com és conegut per totes i tots, l’article de la llei màxima del nostre ordenament jurídic, estableix el dret al treball, a la lliure elecció de professió, a la promoció i a una remuneració suficient, prohibint la discriminació per raó de sexe. El que la garantia de renda per a la persona treballadora sigui “per a satisfer les seves necessitats i les de la seva família”, essent així la referència per la renda del treball l’ingrés de la llar i no l’individual, dona per un altre article, però el que importa aquí és que el treball (no l’ocupació) s’estableix com dret fonamental. Si prenem la recent proposta de ‘Llei d’Ocupació’ i el redactat del seu article 45, on podem llegir: “Constitueix un dret i un deure de les persones demandants dels serveis d’ocupació, com desenvolupament de l’article 35 de la Constitució Espanyola, el manteniment i millora de la seva ocupabilitat”, veiem com segueix essent d’actualitat la confusió intencionada entre treball, ocupació i ocupabilitat.

El dret al treball es perverteix així, i es converteix en dret a l’ocupabilitat fent, d’un dret absolut, una condició, o, millor dit, una possibilitat. Que la proposta surti d’un Ministeri de Treball que ha donat la cara per la reforma laboral és com a mínim inquietant. De fet ho és la llei en el seu conjunt. També en d’altres aspectes. Així s’esmenta tan sols una vegada l’orientació dels poders públics en la plena ocupació (Art. 40 de la Constitució), tot i la gestió deficitària de les prestacions per ERTO, es dedica tan sols un dels 13 objectius a la protecció davant la desocupació, i la norma pràcticament es distancia per moments del caràcter públic del Servei Estatal. Però el que potser més confon és la manca d’una vocació integral, el reduccionisme de les polítiques d’ocupació a les anomenades ‘polítiques actives’, d’intermediació i inserció laboral.

La reforma laboral és política d’ocupació i ho son en bona mesura les competències sobre formació que s’han derivat al Ministeri d’Educació, o les garanties que haurien d’exigir-se a les empreses que es beneficien finalment dels fons europeus. La centralitat del treball en el nostre model productiu i socioeconòmic hauria de ser una prioritat per al nostre govern de progrés, especialment en aquesta segona part d’un mandat polític que té vocació transformadora i que ha tingut el singular encert de situar al davant de la segona Vicepresidència del govern a la persona responsable d’un Ministeri que, per sort, encara no defineix l’ocupació ni l’ocupabilitat, sinó el ‘Treball’, en majúscules.