El problema son els salaris?

La contradicció entre la voluntat de reduir els salaris per tal de maximitzar la plusvàlua, i la funció estabilitzadora que aquests tenen sobre l’economia, es planteja ja en el segon volum del Capital de Marx: “Els obrers com compradors de mercaderia son importants pel mercat. Però com venedors de mercaderia –la força de treball – la societat capitalista té la tendència a reduir-los al seu preu mínim.” La pressió permanent sobre els salaris fa que l’economia es torni inestable, com ha succeït, així David Harvey, al llarg dels darrers quaranta anys. La derivada geogràfica d’aquesta qüestió la tenim de forma palpable a la nostra història recent, com mostren amb encert Luis Ayala i Olga Cantó en “Radiografia de mig segle de desigualtat a Espanya”. L’estructura productiva, l’alt nivell de desocupació, els baixos salaris i l’abast limitat del sistema de redistribució mitjançant impostos i prestacions han caracteritzat una crònica econòmic sacsejada periòdicament per crisis en les que la palanca d’ajust primària eren els salaris. Si amb moneda pròpia l’alternativa podia ser la devaluació ‘generalitzada’, la divisa comuna introduí la devaluació ‘selectiva’, que no ha fet sinó ampliar encara més la desigualtat.

S’ha escrit poc sobre el vincle entre l’autoritarisme de la dictadura i l’estigmatització del diàleg social o la vocació institucional per limitar la correlació de forces. Si l’excusa va ser primer la crisi, com en el cas de la reforma laboral de 1984 que estengué la temporalitat, als anys noranta el relleu el prengué l’accés a la Comunitat Europea, utilitzat com argument de força major per a situar el nostre marc laboral en les antípodes d’aquells països que havien de servir com a model. Com destaquen Ayala i Cantó en el seu informe, la creixent desregulació els mercats de treball ha facilitat que, quan l’economia queia, amb ella caiguessin els salaris, especialment els més baixos, però quan l’economia creixia, aquests no es recuperessin en la mateix mesura. Aquesta ‘dinàmica’ s’ha fet encara més evident al llarg de les darreres grans crisis (2008 i 2020). La pèrdua de poder adquisitiu dels salaris en aquests darrers dotze anys ha estat de més de 6 punts, o de deu si prenem com a referència les dades de l’Agència Tributària, un tema que no és menor si es té en compte l’actual alça de la inflació i la tramitació parlamentària de la reforma laboral que hauria de lliurar a la negociació col·lectiva de la cotilla institucional imposada pel PP.

La pressió permanent sobre els salaris i l’abast limitat de les polítiques socials (educació, sanitat, família...) comporten el risc que es cronifiquin pobresa i desigualtat i inhibeix la negociació d’un nou contracte social. Tal i com ho planteja l’informe esmentat “si aquests alts nivell de desigualtat es mantenen en el temps, les possibilitats de posar en marxa polítiques de redistribució es redueixen per la resistència de les elits econòmiques al transvasament de recursos”. No sorprèn, quan ja està succeint al debat sobre la reforma laboral i el posicionament d’alguns partits (no tan sols PP i Vox) què, en el context socioeconòmic actual, pretenen reeditar els errors de fa una dècada, això és, devaluació interna, retallada prematura de les polítiques d’estímul, pujada dels tipus d’interès i contracció dels ingressos fiscals. Es sorprenent que, al mateix temps que ‘la Caixa’ publica l’informe esmentat, la Fundació de Caixes d’Estalvi, Funcas, es situi com valedora entusiasta de la minva del poder adquisitiu de les treballadores i treballadores recorrent al fantasma dels efectes de segona volta, com si fossin els salaris la principal amenaça sobre la inflació.

Si mirem les dades de l’IPC veiem que el grup d’habitatge, que incorpora el gas i l’electricitat, ha pujat, en un any, un 23,3%, mentre que el del transport ho ha fet un 10% i els aliments i begudes no alcohòliques un 5%. Realment el problema son els salaris? Els guanys d’Iberdrola i Endesa el 2020, en plena crisis pandèmica van ser de 5.000 milions d’euros, i el primer semestre de 2021 les tres elèctriques que controlen el 85% del mercat espanyol porten ja guanyats 2.800. El que sembla ser que se’ns planteja és que no és possible limitar el benefici extraordinari d’actors monopolistes en el sector elèctric, immobiliari, financer o alimentari, però sí els ingressos els que depèn la renda del 85% de la població, perquè aquesta seria la única via per a contenir l’espiral inflacionària.

En situacions de crisi es fa encara més urgent i necessari un nou contracte social. La reforma laboral concertada té en aquest sentit un valor extraordinari que es complementa amb altres fruits de la intensa activitat parlamentària (FP, Ocupació, Pensions...) i s’ha de veure completada amb la indefugible reforma fiscal. Aquests elements son la principal garantia per afavorir la consolidació d’una majoria de progrés que permeti la regeneració democràtica i alhora, una transformació justa i sostenible del nostre model productiu. En aquest sentit és necessari, en primer lloc, redistribuir les càrregues i esforços mitjançant uns salaris que son el principal factor d’estabilitat pel creixement i la única palanca per a recuperar la cohesió social.