La gran dimissió

Quan un llegeix la premsa amb cura l’assalta amb zel creixent una certa sensació d’incomoditat, com si el caos s’estigués apoderant de la realitat. Al costat d’un titular efectista com ‘Les economies avançades no troben treballadors i inicien una guerra mundial pels immigrants’, en trobem un altre que destaca els 200 migrants que van morir les darreres dues setmanes de 2021 a la Mediterrània, o els dos mil que esperaven al nadal, amuntegats en vaixells de salvament, a que se’ls permetés desembarcar. Escriu Benjamin Labatut que ens hem convertit en «una deïtat tràgica que ostenta el poder absolut però a la que li manca comprensió». I no va gaire errat. Mentre se’ns terroritza amb la perspectiva demogràfica que faria inviable el sistema de pensions, el relleu generacional que no aconseguim conjurar mitjançant les nostres inexistents polítiques familiars, se’ns mor ofegat a la mar. Mentre les estadístiques ens descriuen un escenari de precarietat i de pobresa laboral, la premsa ens parla de ‘La gran dimissió’, el fenomen d’una classe treballadora més selectiva que estaria buidant fàbriques i despatxos.

Si el món estigués en ordre, si existís aquell comprensió que Labatut troba a faltar, l’encaix de les peces seria senzill. A falta de treballadors i treballadores més immigració, això és, rutes segures, formació i qualificació als països d’origen, mesures per a facilitar l’adaptació sociocultural, etc... I si les persones treballadores dimiteixen perquè l’exercici de la seva feina tan sols els hi genera estrés i frustració, es millorarien les condiciones, això és, els salaris, la formació, les mesures de conciliació, les perspectives professionals. Però no és així, evidentment. El caos que plasmen els mitjans neix de l’estridència que se li demana a un ‘bon’ titular per tal que sigui notícia, però es correspon també amb una agenda política feta miques i sense fonament ideològic o programa mig o llarg termini al marge de la lluita per salvar el clima, l’horitzó de possibilitat del qual queda recollida de manera eloqüent en la càustica pel·lícula ‘No miris cap a dalt’. Però tornem a ‘La gran dimissió’, els 10 milions de treballadors que troben a faltar als EEUU, els 400.000 immigrants que Alemanya vol ‘importar’ a l’any, o la contrició tardana del Regne Unit per haver tancat a pany i forrellat les seves fronteres.

En el nostre cas, amb un atur estructural del 15% en el que la temporalitat campa a gust, on la parcialitat és, en un de cada dos casos involuntària, i on, en un de cada sis, el treball no dona per a viure, això de dimitir per a viure millor és, malauradament, força improbable. I tot i que no fos així a Austràlia, Alemanya o Canadà, el fenomen descrit sota l’epígraf ‘Gran Dimissió’ suposaria la negació de l’excedent de ma d’obra anunciat pels agorers de la revolució digital, o suposaria una sacsejada en tota regla de les premisses més sagrades del liberalisme. L’explicació és probablement molt més senzilla i té a veure amb el desencaix entre demanda i oferta que s’ha fet evident en components i mercaderies i que es trasllada també al món del treball, al que s’hi sumaria l’extenuació pels dos anys de covid i la cruesa d’unes condicions laborals que, massa sovint, fan preferible la penúria de no tenir feina, a la misèria de tenir una en condicions infrahumanes. En qualsevol cas aquesta situació desconeguda fins ara, dona per pensar i fins i tot per alimentar el somni d’un món on la iniciativa la tingués el treball.

En aquest escenari utòpic (la distopia en aquest cas seria la realitat), les empreses pugnarien pels treballadors pujant salaris i millorant condicions tot i que fos al preu de renunciar als seus beneficis. El diàleg a les empreses, la negociació amb el treball organitzat, seria la clau de cohesió i d’estabilitat de les companyies, els diners amortallats als paradisos fiscals haurien de buscar el camí de tornada per ser finalment invertits. Però per si de cas algú volgués somniar en excés, o potser per tal de no contrariar aquella deïtat tràgica de la que parlàvem al principi, Funcas ja ha avisat que la pitjor solució al problema actual passa per pujar salaris per atreure o retenir treballadors, perquè això no faria sinó incrementar la inflació. Més llenya al foc d’un pamfletisme econòmic que també anima a una part del govern quan assumeix que siguin els salaris els que carreguin amb el mort de la inflació, quan allò sensat seria gravar beneficis i afavorir la inversió productiva en qüestions tan bàsiques i permanentment ignorades com la formació o la innovació.

La ideologia extractiva que identifica al capital en voga enfrontarà l’escassedat de treball amb més contractacions en origen, donant pàbul al titular efectista de la guerra mundial pels immigrants, espoliant els recursos materials i humans dels països en vies de desenvolupament, promovent per omissió la migració irregular, silenciant la tragèdia que es viu en aquest mar al que li diem ‘nostre’, o la misèria amb la que conviuen tants i tantes treballadores en les ‘seves’ empreses. Als il·lusionats amb què amb la pandèmia fos possible un gir copernicà que revertís els fonaments més tòxics del ‘nostre’ model pseudoeconòmic, sempre ens quedaran els ‘il·lusionistes’ que teixeixen l’actualitat a base de titulars i ens conviden a somniar amb que és possible abandonar o dimitir del capitalisme, sense la necessitat d’articular abans un canvi substancial.