Qui li posa el cascavell al gat?

Publicat al Nueva Revolución el 25.12.2021

La recent correcció de les previsions de creixement i inflació per part del Banc d’Espanya pel pròxim any no dibuixen un escenari gaire falaguer. En relació al pronòstic de setembre, la revisió a la baixa del creixement del PIB és de gairebé 2 punts, i, en relació a l’IPC, els preus s’haurien incrementat aquest any un 3%, situant-se l’augment el 2022, 2 punts per sobre d’allò previst fa ara tres mesos (1,7%). El supervisor argumenta que el canvi substancial en la perspectiva es deu a la incertesa: sobre l’evolució de la pandèmica, els colls d’ampolla en la producció i subministrament de bens intermitjos, l’activació de la bossa d’estalvi acumulada al llarg de la Covid-19, la recuperació de la demanda turística, l’efectivitat en l’execució dels programes europeus... Molta incertesa per a un model econòmic que es basa en l’aversió al risc i el sentit de l’oportunitat per part de masses empreses.

L’escenari és descoratjador. Per la precarietat instal·lada al món laboral i pel risc de pobresa al que es veuen exposades tantes famílies treballadores al nostre país. El tercer trimestre de 2021, la distància amb els indicadors econòmics anteriors a la Covid-19 era encara de 6,6 punts, mentre que a la zona euro es situava ja tan sols a tres dècimes. El Banc d’Espanya ho explica pel major pes del turisme internacional, el poc dinamisme de la nostra demanda interna i sembla obviar què, malgrat l’èxit de recursos innovadors com els ERTO, els ajuts han estat inferior als d’altres països europeus, o que la situació de sortida, fruit de l’aplicació temerària de mesures anticícliques en el marc de les polítiques d’austeritat, era d’una forta vulnerabilitat en recursos crítics com la sanitat, l’educació o la capacitat de gestió de les administracions públiques. Però el nostre supervisor no discerneix tampoc amb claredat en allò relatiu a les soluciones.

Si per una banda vaticina que la inflació limitarà la renda disponible, especialment de les llars de rendes més baixes “que destinen una major proporció dels seus ingressos al consum de bens energètics”, que son els que més s’han encarit, per l’altra sosté que el major risc rau “en el grau de transmissió del repunt de la inflació a les demandes salarials, que de ser elevat, realimentaria alhora majors alces de preus”. És conegut que això de posar-li el cascavell al gat és un art que se li resisteix fins i tot a tot un banc central. Sense salaris no hi ha demanda i amb millores salarials s’activen els ‘efectes de segona volta’ que comporten la realimentació mútua entre preus i salaris. David Ricardo deixà escrit que els beneficis representen el residu del valor que els treballadors produeixen i no han de consumir pel seu propi manteniment, i que permet que subsisteixi i es perpetuï la raça, i amb ella (afegim) la condició de qui cull els esmentats beneficis.

Afortunadament i malgrat la petjada de l’economista anglès sobre l’ortodòxia neoclàssica que tant de mal ha fet, els temps han canviat i amb ells han evolucionat també els axiomes que alguns pretenien impertorbables. La creixent desigualtat i la disrupció en la distribució equitativa i eficient de la riquesa té a veure sobre tot amb l’afebliment del poder de negociació dels treballadors i treballadores, promogut, en el nostre cas, per reformes laborals com la del PP. L’autonomia de la negociació col·lectiva per tal de poder traslladar la correlació de forces a salaris, condicions laborals i organització del treball, son avui la millor garantia per un creixement econòmic sòlid i estable. Quan sembla què, juntament a la reforma de les pensions i d’altres importants iniciatives legislatives, es podrà revertir finalment part del mal causat en l’àmbit socioeconòmic per la reforma signada per Fàtima Báñez, podem prendre aire tot i que encara queden per resoldre alguns serrells importants.

En la línia d’un nombre creixent d’economistes convé recordar que l’objectiu del govern no hauria de ser el d’augmentar els beneficis, sinó la inversió empresarial. És en aquest marc on s’han d’articular els programes europeus que determinaran en bona mesura la recuperació econòmica i la capacitat per actualitzar el nostre model productiu. No per a consolidar les posicions de monopoli d’agents econòmics com els del sector elèctric o el sector financer, que espremen recursos en la seva orientació a curt termini i les seves estratègies d’extracció de renda, sinó per a estimular, des del lideratge públic, un canvi de model socioeconòmic que sigui sostenible i just des del punt de vista social, ambiental, econòmic i financer.