Neandertals

La resistència d’allò que abans anomenàvem poders fàctics a les iniciatives legislatives del govern de progrés, s’està fent evident. La premsa patriotera i les fundacions de tall neoliberal, sempre fidels als sues interessos i obediències corporatives afilen el discurs per a posar pressió sobre el gabinet ministerial, recorrent en el seu interès a alguns dels tòpics més suats de l’anticomunisme visceral. Li fan així eco a polítics de mig pel com Isabel Diaz Ayuso què, en la sessió de control del Ple de l’Assemblea, recentment deixà per a la posteritat una altra de les seves socorregudes metàfores en la que equiparava el coneixement econòmic d’un comunista amb les habilitats informàtiques dels neandertals. Potser la simpatia de la presidenta madrilenya pels cromanyons, que programarien en Python fins i tot abans de descobrir l’escriptura, la convidi a obviar que el telèfon i l’ordinador que utilitza han estat fabricats en un país governat per un partit suposadament comunista, o que això de titllar d’antidemocràtic a l’esquerra, quan ve de subscriure un projecte pressupostari amb Vox, és certament execrable.

La Santa Patrona dels Bars, així la revista Político, seria en aquest moment una de les 28 persones més influents a nivell europeu i estaria consolidant les seves opcions per a substituir a Casado en el lideratge del front ampli que pretén aglutinar, sota l’ensenya del trumpisme castís, el populisme arreu d’Espanya. Amb aquestes credencials es comprèn l’ascendent que té Ayuso sobre alguns tancs de pensament, que tenen més de tanc que de pensament, i també sobre alguns mitjans de comunicació, que no persegueixen més que la derrota del govern de progrés al preu que sigui. L’horitzó que aquest, després d’aprovar els pressupostos, la reforma de les pensions i la reforma laboral pugui esgotar el mandat i ampliar la seva base electoral, corroeix les entranyes i crema fins a la brasa la imaginació d’alguns columnistes. Entre aquests destacava fa poc l’opinió de Mariano Guindal què, en l’àmbit de la Vanguardia, hauria decidit fer de contrapès a Enric Juliana, per a retornar l’esquerra laboralista i als sindicats al lloc on pensa que han d’estar.

El títol del libel avança en bona mesura el seu contingut. Així ‘CCOO es tira al mont’ juga per una banda amb la famosa dita de la cabra, i per l’altra, pretén identificar a la major central sindical del nostre país amb una guerrilla, imprimint-li un clar biaix antidemocràtic que és al que apunta la columna en qüestió. Tanmateix al traçar Guindar en llenguatge prou quarterer les seves idees sobre la vocació ‘autoritària’ de CCOO, la manca d’autonomia per part de la Ministra de Treball, o el suposat seguidisme de la UGT, el que posa en evidència és que la ideologia li confon el criteri. Plantejar que la reforma laboral del PP és la clau de la recuperació de l’ocupació al llarg d’aquest any és, en clau socioeconòmica, tan desencertat com obviar el paper central del sindicalisme de classe en la lluita contra el franquisme i en la conquesta de la democràcia al nostre país. La dualitat en la contractació laboral i la precarització de l’ocupació no tan sols no han estat superades per la reforma del 2012, sinó que aquesta el que ha fet és donar-los carta de naturalesa a costa del benestar de les classes treballadores.

Guindao per conveniència omet el caire autoritari de la reforma laboral, signada sense cap consens i imposada en un exercici de subordinació política de nefastes conseqüències per a l’economia i la cohesió social, que atià a més la flama del populisme i de l’extremisme en tota Europa. Però on el columnista realment es cobreix de glòria és quan escriu que “el sindicat fundat per Marcelino Camacho sempre buscà preservar el paternalisme de la dictadura i les llibertats conquerides durant la democràcia. És a dir bufar i xuclar al mateix temps”. Defugir la persecució, tortura i assassinat dels i les sindicalistes i advocats laboralistes de CCOO, suggerint una suposada volença de l’organització per l’autoritarisme pel sol fet de defensar l’estat de dret i el lideratge i responsabilitat del govern sobre les polítiques econòmiques i el marc de relacions laborals, no és ni bufar ni xuclar, sinó tergiversar interessadament la realitat històrica per tal de generar un estat d’opinió, el que ve a ser impropi del periodisme ja no crític, sinó digne.

Convé que Mariano Guindal recordi la relació del diari en el que escriu amb la dictadura i que reflexioni una mica sobre qui es beneficià del paternalisme i de les prebendes del règim feixista que governà Espanya per quaranta anys. No fer-ho no és situar-se a l’alçada de l’home de cromanyó ni tampoc del neandertal, sinó en el costat fosc del populisme, del negacionisme històric i de la crispació permanent com úniques estratègies per a mantenir, costi el que costi, els privilegis adquirits per una petita elit en el franquisme, al preu d’empobrir i entorpir el progrés social i econòmic del nostre país. Si la qualitat democràtica té a veure amb el criteri i ofici del periodisme, haurem de reconèixer que veus com la de Guindal avui no fan sinó servir a l’emergent autoritarisme i despropòsit polític.