Índex de Precarietat Col·lectiva

En les assemblees que hem organitzat al llarg dels darrers mesos per informar sobre l’acord de pensions un tema recurrent ha estat el de l’IPC. La manca de correspondència entre el que marca el índex que recull la inflació i l’augment dels preus dels productes més demandats, especialment per les persones més vulnerables, s’ha fet palès en no poques intervencions. Té a veure amb la ponderació a la cistella de la compra dels béns i serveis que recull l’Índex de Preus al Consum, que no trasllada el pes real dels que consumeixen les rendes més afeblides. Així mentre l’IPC interanual d’octubre es situava a Catalunya en el 5,2%, la rúbrica ‘calefacció, enllumenat i distribució d’aigua’ havia pujat un 42%, o el del transport un 12,5%. Si el 2020 hi havia un 9,4% de les llars catalanes que no podien mantenir l’habitatge a temperatura adequada, o un 12,4% que patien retards en el pagament de les despeses relacionades amb l’habitatge principal, la irrupció de l’hivern previsiblement comportarà, amb els increments de preus actuals, situacions d’extrema precarietat per a moltes persones.

Pel que fa les projeccions de l’evolució dels preus pel 2022, aquestes van ser corregides pel Banc d’Espanya al setembre amb un increment de mig punt fins situar la inflació prevista per l’any vinent en l’1,7%. Hi té a veure la crisi d’oferta que acompanya la recuperació i que impacta en els preus energètics, però que es trasllada també gradualment a la inflació subjacent, que és la que no inclou els preus energètics o d’aliments i que té per tant un caràcter més estructural. Les limitacions en la cadena de subministraments afecten també al teixit productiu, per l’augment dels preus de l’energia, i les restriccions en l’accés a bens intermedis com s’ha vist en el cas dels semiconductors, factors que limiten la seva resiliència i recuperació especialment en el cas de les pimes. Pel que fa les persones treballadores, si tenim en compte que, a l’octubre a Catalunya, hi havia 3,5 milions de cotitzants i més de 1,5 milions de pensionistes, la tendència de l’IPC evidència la necessitat d’incrementar salaris i pensions per garantir el manteniment del poder adquisitiu i amb ell, el pols de la demanda interna.

El context és el d’un afebliment del poder de compra de les rendes més baixes, amb el perill afegit que l’estalvi embassat per les rendes mitjanes al llarg de la crisi de la Covid-19, s’esvaeixi per compensar l’increment dels preus. Com posen en evidència conflictes col·lectius com el de Cadis, la resistència per part de la patronal a l’hora de garantir el manteniment del poder de compra és ferri. Afortunadament l’increment de les pensions compensarà l’IPC, tot i que en el cas de les 820.000 persones que cobren menys de 800€ l’increment previst del 3% es quedarà massa curt, al marge de l’efecte que té la congelació de l’IRSC des de fa més de 10 any, que limita els ajuts i subsidis a aquelles persones amb una renda inferior als 7.967,73€ anuals. Pel que fa als salaris, al marge de l’efecte que tenen sobre la renda disponible hi ha altres tres factors que convé destacar. En primer lloc impulsen la demanda agregada, que, en un entorn d’incertesa de l’economia global, és un factor d’estabilitat. En segon lloc està la productivitat que ha augmentat molt per sobre dels salaris i que reclama un ajust a l’alça per superar un model de baix valor afegit que és feble en termes de competitivitat.

Però hi ha una tercera qüestió que esdevé clau. Quan negociem els salaris no tan sols impulsem la renda disponible de qui treballa, sinó també els ingressos que alimenten l’estat del benestar mitjançant cotitzacions i impostos que garanteixen la qualitat dels serveis púbics i la suficiència de prestacions i ajuts. En un context de creixement del deute públic i amb la minva crònica d’allò que aporta el capital, la part socialitzada del salari és fonamental per mantenir l’estat del benestar. Si la temporalitat, intermitència i parcialitat involuntària de les carreres de cotització impulsa la precarització de les relacions laborals, la contenció en els salaris completa un marc que compromet el present i futur de les classes treballadores al nostre país.

Hem vist com la disrupció de les cadenes de valor globals qüestiona els beneficis d’una economia extremadament globalitzada, que llastra la sostenibilitat ambiental i promou la desigualtat entre països. L’escenari alternatiu passa per una economia circular i de proximitat en la que els béns materials es produeixin ben a prop amb salaris que redistribueixin la riquesa i donin estabilitat al model social i productiu. Son els bens immaterials, intangibles, la propietat intel·lectual, les patents i fórmules, les que haurien de circular alliberats de traves per garantir l’accés de tothom a productes de primera necessitat com vacunes i medicaments, i també als beneficis d’una tecnologia entesa com patrimoni global. A l’espera d’aquestes conquestes depèn de nosaltres i de com ens organitzem que l’Índex de Preus al Consum no esdevingui un Índex de Precarietat Colectiva.