Patriota sense estat

España està en fallida. Ho diu amb un somriure als llavis. Com si no fos amb ell. El problema diu, és el deute. I és cert. El risc va associat al deute. Quan vencen els terminis i s’ha d’acudir al crèdit aquet, si no ve del banc central, s’ha de demanar als mercats, que imposen les seves condicions i amb elles la seva ideologia. Convertits en àrbitres, legitimen decisions que se situen al marge de la democràcia i que es corresponen amb els interessos espuris dels grans actors finances i econòmics. El PP en sap molt d’això, perquè traslladà el cost de la bombolla financera i immobiliària que promogué amb les seves reformes a la ciutadania, els interessos de la qual deia i diu que defensa. El deute, que s’incrementà mitjançant el rescat a la banca, justificà reformes que van empobrir encara més als més vulnerables i que van enriquir als que havien tret grans beneficis d’una economia desbocada. Ara Pablo Casado planteja que la solució passa per retornar a la casella de sortida. Liberalitzar el sol, com el 1998, i reduir encara més l’estat, minvant ingressos fiscals i ventant l’economia amb l’especulació. “Aquesta gent no en sap res d’economia” diu, però el que suggereix és que és la gent la que no en sap res d’economia, perquè dona per suposat que no tenen memòria ni educació. I apel·la a la responsabilitat, mentre somriu sense posar-se vermell.

Quan Sánchez formà govern el juny de 2018, el deute públic rondava el 100%, volum que s’assolí, ja el 2014, fruit de la bombolla immobiliària què, gràcies a liberalitzar el sol, triplicà el preu de l’habitatge. Però ara, segons el líder del PP, una nova liberalització del sol reduirà els preus de l’habitatge per desfer el nus que suposadament asfixia el sector de la construcció, tot i que, fa encara dos anys, un terç de les cases sense ús a Europa es concentrava a España, i un de cada set habitatges estava buit. Per molt que, mentre somriu, Pablo Casado apel·li a la responsabilitat i al realisme, el seu sentit d’estat és del bomber piròman i la seva visió de país la del neodesarrollisme. Un model que ha dinamitat les bases d’un progrés social i econòmic que doni estabilitat, cohesió i futur al país. Fins a quin punt les seves propostes sintonitzen amb les de l’extrema dreta es desprèn dels programes i de la seva reticència a comprometre’s amb un cordó sanitari que aïlli a Vox. Li manca proposta. Li manca model socioeconòmic. Li manca, per sobre de tot, sentit d’estat i li sobren ganes de manipular, dividir, tergiversar. Pretendre ser patriota advocant per un estat minvant és una paradoxa, como ho és pretendre reduir el deute reduint els ingressos de l’estat.

Rere el somriure de Casado s’amaga previsiblement la por. A perdre l’oportunitat de gestionar els fons extraordinaris que venen d’Europa. A l’increment dels impostos a aquells a qui paguen la factura del despropòsit polític PP i Vox. Pablo Casado no es queda curt quan denuncia que s’hi dediquin 60.000 milions en despesa ‘improductiva’, mentre es pretén pujar en 80.000 milions la factura fiscal. Com suposat expert en economia no estaria de més que expliqués quin és per a ell el límit de producció que separa allò productiu d’allò improductiu. Convertir un recurs natural com el sòl en recurs econòmic és, com a estratègia, un tret al peu, perquè, com vam veure amb la bombolla anterior, no fa sinó pronunciar la desigualtat i la inestabilitat. El que omet el líder de l’oposició és què, mentre el preu del sòl s’inflava com un globus de fèria, es reduí el poder adquisitiu del treball, també el més precari, lligat a un SMI que es va anar devaluant a mesura que s’alimentava la inflació. Però el menyspreu al treball, i especialment al treball organitzat, és una marca de fàbrica de la dreta extrema. Ens ho mostra el recent assalt a la seu de la CGIL, el principal sindicat italià, per part d’esquadrons feixistes.

El sindicalisme és un enemic de classe. Si. D’aquella classe o elit els interessos de la qual defensa com gos de presa l’extrema. Es tracta d’un col·lectiu petit. El 2015, els 62 individus més rics del planeta acumulaven la mateixa riquesa que el 50% més pobre de la població mundial. Aquesta és la classe que protegeix qui s’amaga rere el somriure. Escriu Mariana Mazzucato a “El valor de les coses” que sota el seu punt de vista, “de la mateixa manera i en el mateix moment en que les finances es van tornar productives, el sector públic fou presentat com improductiu”. Per això diu Casado que s’ha de reduir l’estat, perquè el model que defensa el PP interioritza aquesta lògica. La bombolla immobiliària no hagués estat possible sense la bombolla financera que va fer els bancs massa grans per a caure. Bancs que no han pagat la factura que tots vam pagar, i que segueix sense pagar el que els correspon. Aquests son els interessos que defensen els ‘experts’ econòmics’ que assessoren a Pablo Casado. Un home d’estat que s’amaga rere un somriure perquè no sap quina cara posar. Un home sense estat, un polític que pretén que tots paguem la factura d’uns pocs, però un patriota al fi.