Desautoritzats

La convenció del PP es mou entre la fe i la creativitat. El lema ‘Creemos el cambio’, convida a una doble lectura. Quan s’amaga la segona part és pura professió de fe, quan es llegeix en el seu conjunt és una invitació al pols renovador. Així, entre creença i esperança, és on se situa a l’electorat. Se li convida a ometre el present i passat del partit, a passar pàgina, i a canviar, no una organització estigmatitzada per la corrupció, sinó al govern per ser el gresol on es couen tots els mals. La manca d’autocrítica per part de Casado és coneguda, qüestió que grinyola especialment si es tenen en compte la seva carrera acadèmica i política, però preocupa encara més l’escamoteig per part dels il·lustres convidats a la convenció pel que fa les màcules que arrossega el PP. No tant per part de Sarkozy, al cap i a la fi condemnat a presó per finançament il·legal al dia següent de la seva aparició estel·lar, però sí per tot un comissari com Schimas, al que es presentà falsament com ‘el vicepresident de la Comissió, quan hi ha vuit, i que obvià qualsevol referència ‘europea’ a la necessitat d’un cordó sanitari en relació a Vox.

Tanmateix la intervenció que més ombra projecta sobre els bons propòsits del PP i els seus suposats valors polítics va ser la realitzada per un escriptor. Son conegudes les dificultats a l’hora de conciliar populisme i respecte per la representativitat democràtica. Ho mostrà Rajoy amb candidesa amb aquell “És el batlle qui vol que siguin els veïns el batlle”, frase que ens trasllada la confusió congènita què, en allò democràtic, pateix la nostra dreta, i que emana de la seva pròpia història. Tot i així, que un autor reconegut com Vargas Llosa digui sense torbar-se ni posar-se vermell el públic què “Allò important d’unes eleccions no és que hi hagi llibertat, sinó votar bé”, és un veritable despropòsit, més encara, quan la llibertat és el principal pendó de la nova creuada de la dreta espanyola. El missatge, adreçat a la població llatinoamericana que resideix a l’estat, cobra especial rellevància, quan el premi Nobel reconeixia, fa ara dos anys a la fira del llibre de Lima, que tenia un dèficit important pel que fa la recomanació del vot, quan havia recomanat “a tots els presidents que avui son acusats de lladres”.

Vargas Llosa és un zero a l’esquerra orientant el vot, però sembla ser que tampoc sap votar. Així ho traslladà en la convenció del PP, reconeixent que havia votat ‘malament’ les passades eleccions decantant el seu vot per Ciutadans. Això ens mostra per tant que allò de ‘votar malament’ li ve en el karma, per molt que li vulgui atribuir la insuficiència als demés. Potser li pugi el seu classisme, que aflora en la seva permanent crítica al ‘indigenisme’, al que ara titlla de ‘nou comunisme’ i que delata que per a ell la pobresa del seu continent, en la seva immensa majoria ‘indígena’, no està a l’alçada dels requisits que defineixen el bon ús democràtic. Vargas Llosa com Sarkozy, Kurz i d’altres, no fa sinó traslladar una creença arrelada en la dreta, segons la qual els vots dels desafavorits, quan defensen els seus propis interessos, son mostra de desagraïment i incultura, doncs castiguen la mà que els dona de menjar. Quelcom que recupera la lògica del subdesenvolupament i l’autoritarisme, que tenen ben poc a veure amb el canvi, i molt amb la regressió sociopolítica.

No es pot posar en dubte que els i les votants de la dreta voten ‘bé’, perquè seria entrar en el joc de retirar-li la sobirania al poble per a traslladar-la a la lògica partidista. Que algú voti promeses electorals que, de manera empírica, després li perjudiquen en el treball, via fiscalitat o en l’àmbit públic, és una de les grans paradoxes de la nostra democràcia, i no s’explica més que pel populisme. Tanmateix no s’hi val ‘desautoritzar’ el vot a la dreta, tot i que sí ens podem veure temptats de ‘desautoritzar’ l’excelsa literatura del premi Nobel. Escoltant a l’autor un desitjaria que quan es trobés davant el paper en blanc, es veiés sorprès per la visita dels seus personatges: el guionista de radionovel·les Pedro Camacho, el Lleó de Natuba, Pantaleó Pantoja, Urania Cabral, la tia Júlia, el propi Mario i tots els demés. Ben disposats sobre la taula aquestes magnífiques criatures, en un acte de coherència i emancipació, haurien de brindar-li una sentida botifarra. D’aquesta manera no se’ns amargaria el bon record de les lectures passades, i a més ens resoldria el dubte de què fer amb uns llibres que descansen a la prestatgeria, però què, dia a dia, s’apropen, centímetre a centímetre, a la redempció que oferia Pepe Carvalho a la gran literatura a la llar de foc de casa seva.