Sumar i avançar

Quan Iolanda Diaz entrà a l’amfiteatre i escoltà que la rebien al crit de ‘Presidenta’, probablement intuí que no li posaríem fàcil, i no per no comptar amb el recolzament de l’auditori què, mai abans, havia mostrat més devoció per una ministra de treball. La líder galega sap de l’oportunitat i responsabilitat que enfronta el govern de progrés en la situació actual, i de la tremenda regressió que suposaria que, ja sigui per vanitat o arrogància, algú estripés les cartes per passar-li el testimoni a un govern de concentració de PP i Vox. Si l’extrema dreta entrà a les corts generals, si ja es va perdre un any de govern, va ser precisament per aquesta raó. Perquè hi ha qui se sent més còmode en el paper de ninot de ventríloc, que en superar recels i vel·leïtats per tirar dels fils que permeten fer avançar el país, superant la precarietat endèmica i l’enorme desigualtat. Per això el que toca és, com recordà el Secretari General de CCOO, prudència i tranquil·litat. Concentrar-se en l’acció de govern. En la concreció política. És hora de passar de les paraules als fets, començant, en l’actual circumstància, per derogar una reforma laboral que se li resisteix a una part del govern, i especialment a la ministra d’economia, Nadia Calviño.

Amb veu temperada, sempre serena, Iolanda Díaz traslladà el seu compromís mitjançant una imatge que contextualitza la urgència en superar la devaluació que suposà l’aprovació del Real Decret 3/2012. “Anem a derogar un articulat que inoculà dosis letals de precarietat i de temporalitat en el nostre cos social, obrint pas a la transformació i modernització definitiva del nostre mercat de treball”. Precisament per això, així Unai Sordo en el seu discurs de cloenda, les premisses que convé realitzar son: “prudència, encert i acció”. És moment de deixar-se de pugnes de relats que no fan sinó generar frustració i desconfiança en les treballadores i els treballadors d’aquest país, que ja en tenen prou amb fer front a la incertesa que genera un treball i un salari precaris, o uns serveis públics què, per les retallades, han soscavat drets fonamentals com la sanitat o l’educació. Ha acabat el temps de la retòrica. L’esquerra, tota ella, ha d’assumir que les persones que es veuen forçades dia rere dia, a barallar-se per tenir per menjar, no volen polítiques que diuen una cosa i després en fan una altra, que no son més que una lletania de bones intencions i falses promeses què, al final del dia, no fan sinó alimentar el populisme, el greuge i el distanciament amb els valors democràtics.

La Ministra de Treball defensà en el seu discurs que la qüestió central a l’esquerra és, en aquests moments, sumar per a avançar. No és hora de vel·leïtats personals ni de relats partidistes, ni tampoc de frivolitats. “No parlo de partits ni de fronts. Parlo d’una construcció coral, una conversa responsable, teixida amb els fils de l’escolta i de l’empatia, dels drets socials i de les cures”. En aquesta suma radica no l’oportunisme, però sí l’oportunitat. D’establir un contracte social ampli, integrador, inclusiu, que doni recorregut al diàleg social i a la convergència en les polítiques d’esquerra, a la prudència que ha permès superar, una i altra vegada, els angles morts i les arestes que s’han interposat en el camí del govern de progrés. Aquest amenaça avui, per primera vegada en dècades, l’hegemonia de la dreta i la seva inèrcia històrica. Les resistències per tant son enormes. El context favorable en el marc europeu i en el plànol econòmic apel·len, com mai abans, a la responsabilitat. Perquè com recordava el recent elegit secretari general: “això no tracta de qui té raó, sinó de qui té poder”. I l’únic poder que pot conquistar l’esquerra és el de la credibilitat. Des del pragmatisme i la coherència.

Quan hi ha dinou milions i mig de persones afiliades a la Seguretat Social, la qualitat de la feina esdevé una qüestió de justícia i de compromís amb la immensa majoria de la ciutadana. És, a més, una garantia irrenunciable per a donar major eficàcia, desenvolupament i cobertura al nostre estat del benestar. Per això no és de rebut que un responsable polític tracti de retornar la negociació de la reforma laboral a la casella de sortida, sense un altre propòsit que posposar allò que està a tocar, de dinamitar tots els ponts en un exercici de retirada tàctica que té ben poc a veure amb la responsabilitat històrica a la que ha de fer front en aquest moment la política de progrés, i un xic massa amb la inconsciència i la volubilitat. Deia Unai Sordo que “les societats despietades es construeixen amb individus aïllats, els temors dels quals mai es socialitzen”. En la mateix mesura, la insensatesa política es construeix des de visions que es regeixen abans pel caprici i l’interès, que pel sentit comú i la responsabilitat. Sumar per a avançar. Aquesta ha estat sempre la fórmula de l’èxit de tota política transformadora que hagi aconseguit articular el progrés democràtic i social. Ser fidel a valors com la solidaritat o el valor del treball és la única garantia d’una esquerra que es fa forta quan no renuncia a les seves essències i suma i avança en la lluita per la justícia social.