Educació financera, cultura fiscal

Per fer balanç del context en el que ens trobem, esdevé tot un estímul revisar alguns textos. En l’àmbit econòmic, la relectura del Manifest d’Economistes Aterrits, publicat el 2010 amb la intenció de posar fre a la dinàmica autodestructiva instal·lada a Europa per la inefable troika (BCE, CE i FMI), és un al·licient. Si bé el títol sembla una mica estrident, resulta plausible el terror que, en clau econòmica, inspiraven les mesures adoptades en aquell moment per la Unió i què, en termes generals, van tenir un efecte advers en allò relatiu a la cohesió social i europea. De les 22 mesures proposades, avui constatem que s’ha avançat en alguns àmbits, mentre continuem instal·lats en la inèrcia en altres. Així, continuen mancant controls financers que contrarestin la dictadura dels mercats, continua pendent reforçar els contra-poders en les empreses, realitzar una auditoria del deute públic per tal de reestructurar-ho (avui encara més urgent que fa una dècada), incrementar els impostos als ingressos més alts, o millorar la coordinació de les polítiques macroeconòmiques en l’àmbit europeu, reduint els desequilibris comercials entre països.

Tanmateix hi ha també alguns aspectes en els que s’ha avançat i que ens suggereixen que es vol passar pàgina de la funesta ortodòxia que van impulsar les retallades i la devaluació de les polítiques públiques. Així el paper del BCE ofereix avui altres matisos, sona una altra música al FMI, i el Pla de Recuperació europeu planteja una millora de la protecció social, l’augment de l’esforç pressupostari en sanitat i educació, més inversió en la reconversió ecològica, donant més rellevància a l’harmonització per la via del progres a la UE, gràcies a instruments què, com és el cas del Pilar Social Europeu, poden suposar una bassa de salvament pel maltret projecte comú. En aquest nou impuls que s’haurà de refermar, tot i que els rebrots convidin alguns/es a confondre les falgueres amb el bosc, s’inscriu també l’acord del G7 per a imposar un tribut global a les grans multinacionals i gegants d’internet, en el marc d’una incipient reforma del sistema fiscal internacional. Pendent encara de ser confirmat pel G20, la taxa fiscal global de societat és, tot i la seva contenció (15%), un senyal en la bona direcció, això és, el control, coordinació i harmonització del sistema impositiu global.

Escriuen els economistes Emmanuel Saez i Gabriel Zucman (El triomf de la injustícia), que “el triomf de la injustícia fiscal és, abans de tot, una negació de la democràcia”. El millor indicador de l’actual degradació, és la creixent desigualtat, que ens convida a revisar la funció i objectius de les nostres institucions fiscals. En el relat que els autor ens ofereixen de l’evolució del sistema fiscal als EEUU, destaca un aspecte fonamental. Les taxes marginals màximes de l’impost sobre la renda als EEUU que es van introduir amb el New Deal (1933-1938), no van ser dissenyades per obtenir més ingressos, sinó per a reduir la desigualtat. El matís no és gratuït. Davant una crisi com la Gran Depressió, la del 2008 o l’actual, l’objectiu prioritari ha de ser el de superar la desigualtat. El mitjà per a realitzar-ho son els ingressos extraordinaris que ha de facilitar la política fiscal per augmentar la protecció i la inversió en l’àmbit socioeconòmic. En l’actualitat la competència fiscal a la baixa instal·lada a nivell global suposa un llastre important i les propostes del G7 van més en la línia de “perfeccionar el model ptolemaic dels cels”, quan, del que estem necessitats, és d’una autèntica ‘revolució copernicana’.

La pèrdua de progressivitat pel increment de la imposició indirecta (IVA), que afecta més a les rendes baixes, per concentrar la seva economia en el consum, i menys a les altes, per tenir major capacitat d’estalvi, la reducció de la tributació del capital en detriment del treball, o la enginyeria internacional de l’elusió i evasió fiscal, precisen de mesures, que difícilment seran aprovades pel G20. Pesa, i massa, el discurs hegemònic de descrèdit de la fiscalitat com ‘tirania de la majoria’, que té la seva inspiració en els tenedors d’esclaus, que defensaven la primacia de la propietat privada sobre la pròpia llibertat de les persones, a la que es van sumar, en el marc de la introducció de l’impost sobre la renda, banquers i industrials. Potser sembli forçat l’esment de l’esclavisme, però si ens fixem en polítics com Rocio Monasterio i valorem propostes fiscals i rerefons familiar, veurem que el que descriuen els economistes de Berkeley tampoc ens agafa tan de lluny.

Com recorden Saez i Zucman “el que fa que funcioni la tributació és quelcom més que un codi recaptatori simple i uns inspectors diligents; és un sistema de creences, amb conviccions compartides sobre els beneficis de l’acció col·lectiva”. Aquí ens trobem amb el moll de l’ós de la qüestió fiscal què, com tantes altres, és una qüestió cultural. No li és aliè el marc institucional, com el que recentment, firmaven CNM, Banc d’Espanya i Ministeri d’Economia per “afavorir una adequada capacitació dels ciutadans per adoptar les seves decisions financeres”. Per desgràcia, quan aquests actors parlen d’educació financera, sempre hi manca tota referència a la tan necessària educació en qüestions fiscals, pesant més la formació en la gestió de productes financers. Una ocasió perduda i un risc afegit, quan, com escrivia el jutge Holmes a principis del segle XX: “Els impostos son el preu que paguem per una societat civilitzada”. I no hi ha civilització sense una educació en valors tan consubstancials pel progrés humà com la justícia i la solidaritat.