En mínims

Les dades de l’IPC son per pensar-s’ho. I sobre tot perquè s’ho rumiïn alguns. Els preus van pujar al maig en un 2,7% en taxa interanual. Hi té a veure la baixada dels preus el maig de 2020, fruït de l’impacte de la crisi sociosanitària i de les mesures de restricció el primer trimestre de la pandèmia, però si agafem els increments des del febrer de l’any passat, el balanç és esfereïdor. Els preus de l’electricitat han pujat en aquest temps en un 22,5%, els del butà i propà en un 6,8 i els de la fruita fresca en un 9,5%. Amb una pujada salarial mitjana pactada del 1,5% als convenis, que cobreixen tan sols a 4,16 milions de treballadors/es a l’estat, això és, 2 milions menys que fa un any, son les rendes més baixes les que han patit la davallada més severa en el seu poder de compra. Son a més les feines més presencials, que van encaixar una minva més forta de la seva renda disponible per la reducció associada als ERTOs i els que, per la precarietat endèmica als serveis, van a haver d’enfrontar en pitjors condicions les mesures de prevenció, amb menys estalvi i condicions socioeconòmiques més vulnerables.

Son els preus dels bens bàsics els que més han pujat, i llastren l’economia d’unes llars que han de dedicar una part important dels ingressos als lloguers, que, pel 41% dels llogaters, suposa ja una càrrega excessiva. Ho recull amb encert el cap de gabinet econòmic de CCOO en un article recent. De 1980 a 2016 la pèrdua de poder de compra acumulada del Salari Mínim (SMI) va ser del 4,5%. Ho van corregir les pujades del 2017, del 8%, i especialment la del 2019, del 22,3%, tot i que el SMI no ha assolit encara el seu nivell d’eficiència, que la Carta Social Europea, ratificada pel govern espanyol després de 20 anys el passat 17 de maig, estableix en el 60% del salari medià. Tanmateix l’informe recent del Banc d’Espanya sobre els efectes de l’increment del SMI, que tanta polseguera ha aixecat, qüestiona aquests increments amb una metodologia que pretén aportar evidències, així el títol, que son, al seu torn, prou qüestionables. La minva en la creació d’ocupació no té en compte, per exemple, l’impacte en el mercat laboral del increment de la massa salarial en 2.000 milions gràcies a l’augment del SMI. I és un punt rellevant.

Perquè hi ha un aspecte de l’IPC de maig que convé destacar. Les dades assoleixen la diferència màxima, des que hi ha registres, entre IPC (2,7%) i inflació subjacent (0,2%), això és sense comptar els preus energètics i els dels aliments no elaborats. La baixa inflació estructural alerta sobre el baix impuls de la demanda interna per l’estalvi de precaució, per la baixa participació de les rendes del treball en el creixement i per la minsa inversió pública i privada la darrera dècada. L’atonia de la inversió i l’aposta cega per competir no en valor afegit sinó en baixos salaris és el principal llastre que arrosseguem en termes macroeconòmics. En som conscients que aquest és el repte fonamental del canvi del model productiu, quan enfrontem un moment d’expansió en la inversió, que ha de permetre una transició justa en el marc de la revolució digital i un gir copernicà en els impactes ecològics i socials del nostre teixit empresarial. Del que es tracta és d’apostar per la substància grisa dels nostres cervells i no, com fins ara, per la massa grisa del ciment o del formigó que tant engresca a una part de l’empresariat.

És aquí on rau l’oportunitat i la responsabilitat col·lectiva. Alliberar recursos fiscals per evitar que l’esforç es tradueixi tan sols en més deute públic, que sempre s’acaba socialitzant, passa per recuperar l’equilibri entre la imposició del capital i del treball, i evitar que la competitivitat sigui un eufemisme del poder de mercat dels grans capitals i patrimonis. Quan estem parlant, entre d’altres, d’una millora de la xarxa de protecció social i constatem inèrcies importants en l’aplicació de l’Ingrés Mínim Vital, quan estem negociant una reforma del sistema de pensions que ha de tenir el seu fonament en una millora dels ingressos, son els salaris i la cobertura de les prestacions, les que haurien de gravitar amb més pes en la recuperació i resiliència del nostre sistema productiu i en la millora del nostre model de benestar.

Malauradament el que manca de manera estrident és una cultura empresarial que estigui a l’alçada del repte deixant de concentrar els seus esforços tan sols en millorar els beneficis i rèdits per obrir-se a la seva funció i responsabilitat social. Hi tenen a veure les escoles de negoci i el discurs hegemònic que promouen, que encara està massa ancorat en un model fonamentat en les externalitzacions i en l’aposta exclusiva per l’oferta i el crèdit. El Banc d’Espanya que ha acumulat tants fiascos en la seva funció de control del sistema financer al llarg dels darrers anys no hi pot ser aliè. Els documents ocasionals que publica, com l’informe esmentat, posen en dubte la seva esbombada autonomia i el situen en uns interessos de part que tenen poc a veure amb la situació real de la immensa majoria de la ciutadania. Amb la dels col·lectius més vulnerables que han de malviure amb un Salari Mínim, i amb la de tots i totes els que vivim d’un salari que hem de poder negociar amb una autonomia que ha vulnerat i diluït una reforma laboral on s’hi va posicionar i es continua posicionant amb força el nostre Banc central.