La Barcelona del corriol

Ningú ho hagués dit fa un temps, però la preocupació pel medi ambient genera plusvàlua social i econòmica. El millor exemple el tenim a tocar. La repoblació exitosa de l’estany de la Ricarda i de l’hàbitat d’anàtids i d’altres aus com el corriol camanegre posa en evidència a aquells i aquelles que posaven en una banda de la balança l’equilibri ecològic i en l’altre el progrés social i econòmic del nostre país. Quan potser la immensa majoria ja ni se’n recorda de com va començar tot plegat, el que sí té constància és que la lluita per conservar un espai natural va desencadenar la tercera gran revolució metropolitana, que ara ens permet albirar un futur de prosperitat. Després de l’olimpíada i del Fòrum de les cultures, la Barcelona del corriol, com algú la va batejar, afegí una tercera transformació integral de la urbs que, després de l’esport i de la interculturalitat, situà la sostenibilitat social, ambiental i ecològica com nova senya d’identitat de la nostra mil·lenària ciutat. Hi tenen a veure sens dubte els fons europeus i per tant una oportunitat i consciència induïdes, però no hagués estat possible sense els forts consensos que es van assolir de manera gairebé miraculosa a principis dels anys vint.

Si haguéssim de triar una imatge o un moment emblemàtics, seria potser aquell en el que una política, avui oblidada, va treure’s en una conferència internacional una petita au, de dors de color terrós i potes i bec negre, de la falda, per a entregar-li, solemnement, al President de la patronal, que seia al seu costat. Es discutia en aquell moment l’oportunitat d’ampliar la tercera pista de l’aeroport i si bé l’empresari, concentrat en els seus arguments, va resistir-se, quan finalment va estirar el braç per abraçar l’ocell amb el palmell de la mà, la tempesta de flashos el va fer somriure. Si no va ser la tendresa de les plomes i el pols accelerat del corriol que subjectava amb delicadesa, els que el van convèncer, ho van fer les portades dels diaris i informatius al dia següent, que el presentaven com triomfador de la nit, la nit del corriol, com algú la va batejar. Ningú sap ben bé què li passà pel cap, quan era entrevistat al dia següent, ja sense ocell, però amb l’emoció a flor de pell, va fer palesa la gravetat del seu compromís amb les paraules: “La força d’aquesta ciutat, la seva capacitat de superació rau en un esperit inesgotable d’inspiració i intel·ligència col·lectives, que ens obliga a estar a l’alçada a tots”.

A partir d’aquí els esdeveniments es van accelerar. Hi va tenir a veure el fet de fixar un horitzó temporal a la realització de l’objectiu de la Barcelona neta, de la capital mundial del progrés sostenible i de la innovació. Posar l’any 2026 va semblar agosarat, i de fet s’hi van acarnissar alguns editorialistes, però quan es van començar a definir els objectius, una reducció del 50% de les emissions en cinc anys, i s’hi va centrar el focus europeu amb titulars com ‘Barcelona es reinventa’, ‘La olimpíada dels ocells’ o ‘Torna la ciutat dels prodigis’, es va estendre la certesa que s’estava consolidant quelcom més que un estirabot. S’ha de reconèixer que per capacitat de resiliència la de la nostra ciutat, per la que ha passat de tot, i que sempre de nou ha sabut aixecar el cap. Quan ens vam adonar que no mancava talent i enginy per tal de fer realitat el somni que s’havia iniciat, fins i tot ens vam començar a sentir còmodes. Potser perquè sentíem crepitar la guspira d’un orgull gairebé oblidat, el batec d’un pols massa temps adormit. No hagués funcionat sense la bogeria, l’obstinació i el geni que neix en aquesta riba de la mar, i no hagués collat sense el diàleg constructiu que sabem aixecar quan tot sembla flaquejar.

La idea de reconduir la indústria petroquímica al territori per centrar-la en la producció de carburant amb impacte mínim per l’aeronàutica no s’hagués realitzat sense imposar condicions estrictes a les inversions, com tampoc hagués estat possible convertir Catalunya en pol de desenvolupament de l’electro-mobilitat si no hi hagués hagut una iniciativa pública engrescadora que consolidà les inversions, ara atretes per l’esperit i potència creativa d’una ciutat amb vocació transformadora. Evidentment s’hi van aprofitar empreses ja existents, però si s’hi van quedar, va ser perquè hi havia una visió i una promesa que funcionà com estímul permanent. Res hagués passat si no s’hagués invertit a més en les persones i en el seu talent i capacitats, si la inversió en la millora de les competències i en l’ocupació de qualitat no hagués permès transformar un model turístic que passà de girar en torn als baixos salaris i els contractes temporals, a un altre en el que l’experiència que s’ofereix no gira al voltant dels diners que deixen els i les visitants, i sí de l’aprenentatge i la vivència que se’n porten a casa seva.

Hi haurà qui enyori els creuers al nostre port i qui digui que això d’haver de venir en veler o vaixell elèctric no son més que romanços. Però qui els hagués dit que tornaríem a tenir drassanes i una indústria marítima en el litoral català que és l’enveja de molts altres països. Hi haurà qui digui que el jovent comença ara a treballar massa aviat, però això és perquè no tenen en compte la formació que tenen amb 30 anys ni les oportunitats que se’ls obra per traslladar el seu talent al sector públic i al privat, per tal que tots aprofitem la seva empenta i creativitat. Fa dos dies, quan li preguntaven a la televisió a una dona jove d’origen africà què en pensava de tot plegat, de tenir una feina i un salari dignes, es va quedar somrient a la càmera i va ajuntar els palmells de la mà com si amb ells abracés una petita au. La Barcelona del corriol fa avui realitat allò que vam somniar. No ens preguntem com hi vam arribar. Pensem tan sols en com continuar avançant.