Memòria del tro

Mercat del Carmel, les set i mitja del dissabte. Un desert comparat amb altres dies. El dubte rau en si ja estem a mitjans de mes i la renda escasseja, o si és l’efecte descongestió Covid. La vacunació, l’aixecament de les restriccions i l’estalvi que algunes llars han pogut acumular encenen l’esperança, però les dades conviden a la cautela. La caiguda de la renda disponible al llarg del 2020 ha estat significativa (3,3%), de fet, la major de l’eurozona. Tot i que gràcies a les mesures de protecció social (ERTOs...) les transferències socials van augmentar el 2020 en gairebé un 14% (30.000 milions d’euros) i per primera vegada es va aconseguir salvar l’ocupació (-3%) de la contracció econòmica (-11,5%), l’impacte ha estat desigual. La crisi ha afectat especialment als col·lectius més vulnerables, els que estan condemnats a l’economia informal o a la precarietat laboral, perquè les restriccions han perjudicat més als sectors més presencials, de baix valor afegit, això és, treballadors i treballadores amb contractes escombraria, poca capacitat d’estalvi i rendes minvades. Plou sobre mullat.

Les dades d’Eurostat, recollides per Javier G. Jorrin en un article recent, traslladen una caiguda de la remuneració dels assalariats del 5,4% el 2020, la segona pitjor dada a nivell europeu, després d’Itàlia. 31.000 milions perduts en salaris es traslladen a l’àmbit col·lectiu, perquè comporten una reducció de les cotitzacions, però per via dels tan necessaris mecanismes de protecció social, incrementen també el deute públic, ja en el 120% del PIB. Un marge assumible en un context de polítiques d’estímul i inspiració keynesiana de les polítiques públiques, però que comporta riscos evidents si s’imposa la condicionalitat en l’accés al crèdit. I la condicionalitat continua estant present. S’albira en la causalitat que relaciona inversions i reformes en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (110 i 102 respectivament), tot i que d’entrada, i sense veure la lletra petita, si es tracta de reformes fiscals o laborals en el bon sentit, això és, de la redistribució, de la progressivitat i del compromís per superar la bretxa de desigualtat poc hi hauria a objectar.

Però està Europa. Sempre. En l’esperança, i en la cautela. En un costat de la balança està per exemple el Compromís Social d’Oporto, adoptat el 7 de maig, que ens diu que hem d’assumir les ensenyances de la pandèmia per a mantenir les mesures d’emergència, i, alhora, “facilitar la creació de noves ocupacions de qualitat i transicions entre ocupacions”. A l’altre hi és el gat escaldat que amb aigua tèbia en té prou per, entre d’altres, la memòria del ‘risc moral’. Perquè allò que patim avui té a veure amb les reformes estructurals i les mesures procícliques que van cisar la qualitat dels serveis públics, l’autonomia de la negociació col·lectiva i la cohesió social i territorial. S’haurà de veure, perquè la Unió Europea és gran i no en totes parts trona ni s’invoca a Santa Bàrbara al mateix temps. Eurostat ens diu que la taxa d’estalvi de les llars a l’eurozona, augmentà un 2,9%, mentre que a l’estat caigué en dos punts. No podem descartar que la demanda es recuperi abans a nivell europeu, agafant-nos amb el peu canviat, i que acabem sacrificant les bones intencions al mals hàbits.

No sembla que la temporada turística vagi a ser bona, i això és de lamentar. Perquè moltes persones depenen de l’ocupació precària. Però si el que vivim té quelcom d’oportunitat és precisament per canviar les condicions ‘estructurals’ i per a facilitar-los una ocupació millor. Si es cau en l’error de permetre que la demanda torni a generar ocupació intensiva en mà d’obra, sense apostar per un canvi del model productiu, ens tornarem a trobar en la casella de sortida. Amb la millora de les dades ‘macroeconòmiques’ es posposaran les inversions o es canalitzaran sense que es redistribueixi, això és, alimentant a les consultores, a l’economia financera, deixant al marge l’economia ‘real’, i amb ella a tots i totes els que sobreviuen amb un salari baix i una feina de poca qualitat. La dependència econòmica és en aquest sentit un mal endèmic: per als sectors productius i per a les persones.

Per això convé posar el fre i apostar per la demanda domèstica, pel poder de compra de la immensa majoria d’aquest país, i per l’especialització i millora de la productivitat. Això passa per la millora dels salaris, per la ‘qualitat’ de les reformes i per inversions ‘reals’. Hem de tenir ben present al timpà el tro i també a Santa Bàrbara, i no oblidar que no hi haurà una millora que romangui si no es deroga la reforma laboral i s’avança en una millora qualitativa del sistema de protecció social. Perquè colli un canvi que permeti recuperar cohesió i igualtat. Per a superar els errors d’un passat que és encara massa recent.