dimarts, 1 de juny del 2021

Un breu moment

El dilluns passat va prendre possessió del càrrec de President de la Generalitat Pere Aragonés. Un acte senzill, escenificat al Pati dels Tarongers, posava fi a set mesos d’incerteses i donava el tret de sortida a un govern que haurà de donar resposta als reptes que enfronta la societat catalana. Els estralls de la pandèmia, la polarització en el plànol polític, la desigualtat, aprofundida per la crisi, o els dèficits que arrossega el nostre model productiu son els més immediats. Al llarg d’aquesta setmana s’han llançat alguns missatges importants des del govern central. La voluntat manifestada de facilitar una sortida a l’enroc judicial mitjançant l’indult dels presos polítics, la pròrroga dels ERTO, els avenços en la negociació de les pensions o la presentació de l’aliança per la FP es poden significar com bons auguris si el 132è President de la Generalitat, primer d’ERC en democràcia, aboca tots els esforços per liderar les polítiques que reclama el país.

L’equip de govern que l’acompanyarà, haurà de superar les desavinences del passat recent, integrant en el seu pla de treball perspectives socioeconòmiques que son ben diverses, i que van des de l’ortodòxia neoliberal a l’anticapitalisme militant de qui ha recolzat la investidura, i serà clau per garantir la necessària estabilitat. Quan sembla ben improbable un escenari d’acords parlamentaris amb majories alternatives, l’encaix de la proposta social i econòmica s’haurà d’emmirallar exclusivament en la majoria nacional. El primer tràngol on es faran paleses les diferències serà, previsiblement, la negociació dels pressupostos. Els actuals, adreçats a un context anterior a la pandèmia, difícilment poden satisfer les necessitats existents pel que fa una política d’estímuls amb inversions que s’han de traduir en una millora de la redistribució de la renda mitjançant l’augment de la productivitat, la qualitat de l’ocupació i la cobertura de la protecció social.

No serà senzill, i la temptació pot ser la fragmentació de les polítiques, unes adreçades al teixit productiu, això és, a satisfer les expectatives de les empreses, especialment les grans, les altres a pal·liar la situació d’emergència social. L’elecció d’un home fet a la mida de l’IBEX pel Departament d’Economia situa amb claredat els interessos de JxCat, que malgrat els escarafalls a l’hora d’intentar controlar o crear una patronal suposadament ‘apolítica’, es deu a qui es deu, i previsiblement viu amb més patiment el fet d’estar alineada amb la Candidatura d’Unitat Popular. Aquesta exigirà des de bon principi senyals, i no s’hauria de donar per satisfeta amb les engrunes que caiguin de la taula, perquè si la solució és el corporativisme i l’opacitat per una banda, i per l’altra la filantropia, el preu a pagar serà la inconsistència d’un projecte polític, ja prou amorf, que difícilment podrà satisfer les legítimes expectatives de la població.

Per la part d’ERC, la seva doble ànima, Companys en una banda, Josep Irla a l’altra, no planteja cap problema, quan els dos s’emmotllen còmodament en la socialdemocràcia entesa amb generositat. El principal repte serà així el d’enfrenar als dos socis i garantir que dins la lògica d’una entesa nacionalista que grinyola en la visió sociopolítica i econòmica, la sang no arribi al riu abans d’hora. Però malgrat la deessa Fortuna somrigui a l’equip de Aragonés i mantingui temperades les passions a Waterloo , al carrer de la Marina i fins i tot al carrer Casp, difícilment podrà garantir la tan necessària coherència quan el repte és el de redefinir el model productiu i avançar amb determinació en l’abast i qualitat del sistema de protecció social.

El vincle més estret entre economia i societat és el treball, i és aquí on el govern català s’hauria de recolzar amb força per tal de garantir que el projecte no s’esquerdi per les puntes i mantingui la deguda cohesió social. Es tracta per això de donar una forta empenta a la concertació, i de recuperar la credibilitat d’aquesta que massa sovint no ha anat més enllà del paper mullat. La integritat i confiança passa així pels recursos, per la gestió i distribució dels fons europeus i per uns pressupostos negociats. Si l’ombra del clientelisme treu massa aviat el cap, el govern farà llenya abans de tenir el castell carregat. Recuperant el vers d’Espriu citat pel President, el breu moment per guiar el mil·lenari pas de les generacions haurà estat aixì, a més de breu, fugaç.