Madrid al cel

De Madrid al cel, així la dita, però les eleccions autonòmiques han tingut ben poc de celestines i en canvi molt de fangar. Entre missatges bala, cops baixos i moltes, moltes mentides, passà amb més pena que glòria la campanya i després la votació. El resultat ve a ser un erm gegantí pel que fa els valors democràtics: Per les formes emprades al llarg de la campanya, per les complicitats amb el feixisme per part del PP, per les espantades inoportunes i precipitades d’alguns candidats. La política buidada de contingut dona per poc més que un xic d’èpica de butxaca. I aquesta no serveix sinó al lluïment efímer de propagandistes i tafurs. Però al marge de les formes està el fons, que en democràcia és el que sentencien les urnes i el veredicte d’aquestes ha estat molt clar: 2,1 milions de madrilenys/es van votar a la dreta i tan sols 1,5 milions ho van fer per una opció de progrés. Amb el PP doblant escons, el PSOE escalabrat i Vox impertèrrit, hi ha poc a celebrar, ni tampoc que objectar a qui ha exercit lliurement el seu dret al vot.

Tanmateix convé analitzar, perquè des del Tamayazo, a Madrid, s’ha normalitzat una majoria que té ben poc a veure amb la impressió que deixa la ciutat i la seva gent a qui la visita. Tindrà a veure amb allò de ‘Villa i Cort’, això és, amb el 30% que viu de l’efecte capital i que té ben agafades les regnes dels mitjans i algunes altres. Com en tota capital, també a la del Manzanares conflueixen cortesans, supervivents i migrants varis. Entre els primers s’ha de comptar el llinatge empresarial i els vilatans amb possibles, això és, contractistes, comissionistes i coneguts. Com en tota capital, els supervivents estan en trànsit, de la migració a la perifèria social, i d’allà fins on els deixin arribar, que mai és massa lluny. La major contradicció que experimentem en relació a Madrid els que som perifèria geogràfica, és la compatibilitat del discurs patriòtic més caspós, amb les polítiques més insolidàries, per exemple en el plànol fiscal, on, sense arribar a ser un paradís, tot i que sí un cel preferent, la proposta és demolidora, és clar que tan sols per a la resta del país.

De manera similar a qualsevol elit en una ciutat amb ambicions, la de la capital voldria tenir la sort d’un Luxemburg castís. I de tan intrèpids i lleonins ho estan aconseguint, sinó en les formes, suaus i cultivades en la frontera francoalemanya, xulesques i arrogants en la dreta capitolina, sí en allò substancial, això és els diners, que van de la perifèria a Madrid, i d’allà al cel i més enllà. Amb aquest rerefons, el que un comença a preguntar-se és quina funció desenvolupa Madrid en la societat i l’economia espanyoles. Al marge de Villa i Cort d’una monarquia que, en clau postmoderna, ha traslladat el seu estuari al golf Pèrsic, és residència fiscal de qui no vol pagar impostos, i centre de l’administració d’un estat amb dèficits importants en allò relatiu a l’eficiència i la garantia de dret. Si no fos pels i les madrilenyes, un per un moment desitjaria que donéssim un pas de gegant en la nostra via al progrés i deixéssim de parlar de la independència de Catalunya, per a començar a parlar de la independència de Madrid.

Amb el consentiment dels amics i amigues capitalines deixem-nos portar per un moment pel somni d’una España buidada, però tan sols pel centre, a modus d’elevació sobtada. Què tindríem? Doncs una España com a pura perifèria, apetitosa com una rosquilla i sense altre referència que la de totes les seves realitats i territoris, per no ser cap d’ells significatiu o destacable. Suposem doncs que Madrid s’hagués anat al cel, i que, de pas, s’hagués emportat amb ella la monarquia, i ja posats, el Consell General del Poder Judicial, l’Estat Major dels Exèrcits i els Consells d’Administració de tantes empreses de l’Ibex, que han buscat refugi a les portes del paradís. No és de descartar que d’aquesta manera ens entenguéssim molt millor gallecs, bascos, valencians, andalusos i catalans, i que el govern de l’interès comú fos més senzill. Tot i que, de tant en tant, al fixar a la vesprada la vista al cel i distingir entre les llums del firmament alguna de ben coneguda, ens inundés la melangia i ens brotés d’allò més profund, un ‘Ay, Madrid!’