Serendípia

Serendípia és aquella troballa valuosa que es produeix de manera accidental o causal. Es tracta doncs de la constel·lació d’una persona que busca una cosa i n’acaba trobant una altra i, més important encara, previsiblement es dona per satisfeta amb ella, renunciant a l’objectiu que perseguia originalment. Serendípia és així l’origen dels millors receptes, de grans descobriments científics com la penicil·lina, i clau en la que s’haurien d’interpretar els grans errors que han acabat escrivint la nostra història, com la descoberta de les Índies americanes. Més enllà de la cuina, de la farmàcia o la geografia, no podem descartar que aquest concepte sigui també el principi, no inspirador, però sí motriu, de moltes decisions polítiques. Quantes vegades no haurà succeït que una decisió equivocada i la necessitat de legitimar-la, hauran convidat a adaptar-se a un escenari imprevist, que s’acaba normalitzant. Així de vegades el camí més curt d’A a B, no és necessàriament la línia recta, sinó una C fortuïta, que acaba substituint sentit i meta inicials.

Aquest meravellós concepte ens mostra com l’autèntic poder de la naturalesa humana no resideix en la deducció, sinó en la capacitat d’adaptació, i ve de lluny. Fou recollit en una novel·la gòtica per l’autor britànic Horace Walpole, que s’inspirà en un antic conte persa, protagonitzat per un camell coix i tort que es perd camí de Kandahar, en l’actual Afganistan. Te per tant un regust oriental, exòtic, que olora a canella i cúrcuma i convida a tombar-nos en el sofà i deixar-nos anar pels somnis. Al cap i a la fi Serendípia és un homenatge a la força creadora de la casualitat i contagia un cert hàlit d’esperança. Potser davant una situació política o diplomàtica adversa la solució no sigui trencar la negociació o girar esquena, sinó aprofitar la contingència per donar-li una utilitat o un sentit inesperat. Podria ser el cas per exemple de l’últim altercat experimentat per la diplomàcia europea en la seva recent visita a Turquia, en quelcom que, d’entrada, sembla un nou episodi de la sèrie ‘L’elefant blau en la catxarreria global’.

Recordem-ho. El president turc Erdocan rep a les dues màximes autoritats de la Unió Europea havent-hi preparat una inclement martingala protocol·lària per satisfer el seu ego masclista i de pas fer una mica de pressió sobre les institucions amb seu a Brussel·les. Així prepara dues butaques per a ell i el President del Consell Europeu i deixa plantada a la Presidenta de la Comissió que no troba seient i s’ha d’acabar refugiant en un sofà. El així anomenat ‘sofagate’ posa en evidència la malaptesa i grolleria de Recep Tayyip Erdogan, però sobre tot la de Charles Michel, que queda retratat per la seva falta de recursos a l’hora de respondre a la plantada amb un mínim d’elegància. Seure al marge d’una conversa d’estat a la responsable de l’executiu europeu denota menyspreu i arrogància per part del president turc. El seu joc de les cadires trasllada la diplomàcia al pati del col·legi, i molt probablement, va remetre per un moment, a Ursula van der Leyen, a la seva més tendra infantesa.

Què no passaria pel seu cap, asseguda en el divan de l’oprobi! És precisament en aquests moments quan hauríem d’afinar l’oïda per escoltar el pas irregular del camell que creua la sala i deixa, rere seu, un aroma a cardamom i tarongina. Portada en aquest extrem, la Presidenta de la Comissió hauria d’haver conjurat el poder de Serendípia. També Europea es troba sempre al final de la cançó, i quan aquesta acaba, son tres les institucions que han de seure en només dues cadires. La definició irreal del poder legislatiu i executiu, amb Consell, Comissió i Parlament és el que precisament anima confusions tan grolleres com l’ordida per Erdogan. Per polítics com el President turc, amb un únic poder, el seu, ja n’hi ha prou, però en clau científica i fins i tot política és molt difícil que tres culs càpiguen en tan sols dos seients.

Cavil·lant en el divan, potser Ursula van der Leyen entengués com ens sentim la major part dels europeus, quan les decisions que pren el nostre Parlament, allà a Brussel·les o Estrasburg, és política tan sols de cara a la galeria, perquè les reformes i polítiques que ens imposen tenen molt poca legitimitat democràtica. Si per un moment la Presidenta de la Comissió compartí amb nosaltres el sofà de la infàmia, benvingut sigui. Potser Erdogan es portarà unes rialles al prosceni i potser Charly tingui els seus dies comptats, però el veritable sentit del mal tràngol que van fer passar a la nostra presidenta alemanya, tan sols tindrà sentit si li ha servit per albirar les llums de Serendípia. Amb un Parlament amb les degudes competències, una cambra territorial i un executiu, Europa podria gestionar les seves competències amb molta més determinació. I si no s’entén, sempre queda el diva, i si no fins i tot la cadira plegable.