La proporció àuria 2: Full de ruta

No sé què serà, però les investidures al Parlament de Catalunya em transporten cada vegada més a l’adolescència. Em recorda les festes d’estiu, quan volies treure a ballar algú i et quedaves sol, o al col·legi, quan per mitjà d’una constel·lació inversemblant el més soca us acabava representant a tots. Tot i que la metàfora parlamentària de moda sigui el Vietnam, la imatge que em ve al cap es bastant menys èpica. Té a veure menys amb la Indoxina que amb la tundra àrtica, i una legió de lèmmings llençant-se a l’oceà a la recerca d’un continent perdut, o d’un inexistent pont cristal·lí a l’infinit. D’aquell moment de transició evoco la incertesa desplaent, la intensitat de tot plegat, i guardo a la memòria algunes persones que m’hi van influir força. Un d’ells és l’Alex Blanch, amic del meu germà, baixista i cantant, melòman entusiasta i ment d’una curiositat insaciable, que en aquell temps s’apassionava, entre d’altres, per la perspectiva renaixentista. Recordo com si fos ahir estar a casa seva al Masnou escoltant al davant d’una taula d’estudi, la seva anàlisi del quadre ‘La Flagel·lació’ de Piero della Franchesca.

El pintor toscà incorporava a mitjans del quattrocento italià la perspectiva lineal en els seus quadres de colors lluents, de figures inexpressives, resumides en els seus trets essencials. El punt que ocupa Jesucrist en la part esquerra de ‘La Flagelació’, es situa en l’eix invisible que dibuixa el número auri (1,618), referència que també integren la Santa Cena de Leonardo i quadres de pintors com Miquel Angel o Botticelli, que inventen i construeixen la perspectiva en un joc matemàtic i racionalista que recerca la proporció perfecta, ja sigui en l’arquitectura o en el cos humà. I no és un tema que ens hauria d’agafar massa allunyat, i no tan sols per la flagel·lació, tan actual en allò polític, sinó per la manca de proporció, de bellesa i de màgia que caracteritza l’actualitat parlamentària. Tancats com l’hàmster en la seva roda, perduts en el bucle de la marmota, la realitat es fa desesperançada, aspre, alienada. Quan la democràcia es torna extraparlamentària, el consens es presenta com rendició, o les aliances semblen noces de sang, es perd la perspectiva, i sense aquesta, la política esdevé un carreró sense sortida.

Trencar la tendència, tombar les parets del laberint, airejar una democràcia irrespirable per moments, reclama que deixem de banda els tòtems i tabús, i parlem amb claredat de tres qüestions: El què, el quan, i el com. La primera és l’elefant a l’hemicicle i tracta dels fonaments democràtics entre els quals està el dret a l’autodeterminació. El segon son els temps, on la lògica exigiria un full de ruta que cap interlocutor, tots ells imbuïts de raons absolutes, està disposat a negociar. I finalment està el com, això és, la proporció, en la que tampoc hi ha disposició a concretar perquè els uns i els altres la donen per evident, la que ells defensen, és clar. Quin seria el percentatge necessari per justificar un canvi estructural en termes de sobirania, que suposés un punt de no retorn, i que per tant hauria de reclamar una majoria àmplia? Sembla raonable que seria algun punt entre el 50%, que sembla quedar-se una mica curt, i la majoria de dos terços, que s’estableix pels grans canvis, com per exemple en els fonaments constitucionals. Entre una i altre no hi ha punt intermedi, però sí que hi és la divina proporció.

Fem-ho a tall d’exercici lúdic. Si es posés el número auri com referent per donar per aprovat o no un referèndum, tindríem que, en qualsevol cas, la proporció entre els que votessin la opció amb menys suport i els que haguessin votat la guanyadora, no seria mai superior a l’existent entre l’opció més votada i la suma de totes dues. El 61% no és per tant una majoria aclaparadora, però sí una majoria ‘raonable’. Si hi hagués un consens per situar aquest percentatge, que no fa sinó aportar una proporció ‘ideal’, i també per establir un full de ruta que situés el referèndum en l’horitzó, previsiblement es podria desllodrigar la situació actual i tornar a recuperar un cert grau de cohesió dins la majoria de progrés que existeix a Catalunya.

Mentre no hi hagi la voluntat de seure’s a parlar, els uns donin per irrealitzable el dret d’autodeterminació, mentre que els altres pretenguin rascar dècimes o treure-li punta a la Llei d’Hont, la cosa difícilment tindrà solució i continuarem venuts al dictat de l’hormona política. Per això, millor somniar amb el Renaixement. Gaudir del somriure de la Gioconda, apreciar la placidesa de l’encaix geomètric de la santa cena, o concentrar-se no en el propi, sinó en el melic de l’home de Vitruvi, que mira per on, marca la secció àuria i amb ella la divina proporció.