El paraigua

El paraigua juga un paper que canvia al llarg de la vida. En la infantesa el més habitual és que preferim guarnir-nos sota la caputxa, i això si cal. Del que es tracta és de portar posades les botes d’aigua i travessar els tolls, quan més grans millor, fins a sentir-nos com una illa en un oceà. En la joventut fins i tota la caputxa sobra. El que atrau és el romanticisme del cabell mullat, sentir com les gotes regalimen pel nas, i sacsejar el cap quan arribem a un lloc cobert. A mitjana edat quan ja hem assumit que el paraigua és quelcom útil, el que sol passar és que ens en recordem quan ja estem immersos en l’aiguat. Quan arriba la maduresa molts comencem a portar el paraigua en previsió de que plogui, i passa sovint que quan comença a ploure, ja ni ens recordem en quin autobús, paraigüer d’un cafè o casa ens l’hem deixat. A la vellesa el paraigües destrempa, i si de cas preferim gaudir de la pluja emparats rere una finestra, observant com els uns creuen plens de goig els tolls, els altres corren desbandant-se, busquen un taxi com estàtues humides plantades en la vorera, o, uns pocs, passegen orgullosos el seu estri flamejant.

Amb les pensions passa quelcom semblant. Quan ens en recordem sovint ja és massa tard. Hi ajuda la política, i especialment la d’aquells i aquelles que no serveixen al bé comú sinó als interessos de qui veu en tot un negoci o una oportunitat. Així el discurs catastrofista de la demografia és un aliat indispensable de qui voldria que tots féssim guardiola, probablement per poder-hi ficar la mà, i veuen com una incòmoda molèstia, els que defensem un sistema de repartiment en el que els que treballen paguen la pensió als que s’han guanyat el descans. El relat de la impossibilitat comença com tot amb les pròpies paraules. Ja el concepte ‘baby boom’ trasllada la imatge d’una explosió demogràfica, quelcom incontrolable i perillós. També la ‘guardiola de les pensions’ instal·la la falsa sensació que les pensions estan desconnectades de l’economia del treball, i així no és d’estranyar si alguns cauen en la temptació, fins i tot des de l’esquerra, en preguntar què s’ha fet amb les seves cotitzacions, en comptes d’assumir que la suficiència de les prestacions rau, en primer lloc, en la qualitat de la feina dels que treballen.

El ministre Escrivà, malgrat haver assumit la seva responsabilitat en un govern de progrés, sembla haver entrat també en aquest bucle. Tot i el consens històric en el sí de la Comissió Parlamentària del Pacte de Toledo, amb el recolzament de 6 partits que representen la immensa majoria de l’arc parlamentari, sembla que li pot la urgència. Ens insinua que des d’Europa no veuen amb bons ulls que es tiri enrere la reforma unilateral de pensions del Partit Popular, com tampoc voldrien veure derogada la reforma laboral. I això que la suspensió actual del Pacte per l’Estabilitat i el Creixement impedeix tota condicionalitat normativa, però sembla ser que això costa d’assumir i més encara de defensar. A base d’anuncis i martingales que tenen poc a veure amb la negociació en la mesa del diàleg social, i més amb la intenció de condicionar-la, un dia ens aixequem amb un xec per incentivar la pròrroga de la vida laboral, un altre amb un canvi en el càlcul de 25 a 35 anys i un tercer amb l’amenaça de tirar pel dret. Qualsevol cosa menys assumir que les dues reformes que s’estan negociant, la laboral al Ministeri de Treball i la de Pensions al seu, son del tot complementàries i s’han d’articular de manera conjunta.

La darrera treta sembla ser que és la de plantejar una negociació en dues etapes, on el factor de sostenibilitat del PP que trenca la solidaritat entre generacions, clau de volta del sistema, es fiaria a un segon moment. Mai convé confiar en qui demana confiança, sinó tan sols en qui se la ha guanyat, i a Escrivà se li ha de traslladar que el sistema de pensions és perfectament viable si es respecten tres factors. El primer d’ells és la qualitat de l’ocupació, la segona la productivitat, això és els mitjans que s’han de garantir per generar riquesa i distribuir-la, i finalment està l’eficiència del sistema, que per alguns sembla ser l’única variable d’ajust. Pel que fa el mercat de treball la millor garantia del sistema de pensions seria assolir la mitjana d’atur que es té a Europa. Si de mitjana la nostra està més de 7 punts per sobre, sembla oportú recordar que el 7% de 96 mil milions, que son els ingressos pel règim general, fa més de 6 mil milions que es perden quan li neguem a les persones el seu dret al treball. Si continuem amb la bretxa de gènere, ser equitatius i superar-la suposaria un 23% més d’ingressos d’un 45% de les afiliades, això és, prop de 9 mil milions addicionals. I estan els joves, sempre oblidats. En 12 anys hem perdut dos milions i mig d’afiliats de menys de 25 anys, que si els tinguéssim, podrien sumar deu mil milions més. De fet si ho aconseguíssim ajudaríem a que els que son el futur del sistema recuperessin de pas la confiança en el paraigua de les pensions.

Pel que fa la productivitat, la precarietat del mercat de treball, el dèficit crònic d’inversió pública (educació, R+D+i...) i la laxitud del sistema fiscal fan que no podem equilibrar per aquesta via l’evolució de la demografia. Pel que fa l’eficiència, la separació de fonts, destopar les bases màximes o millorar la contributivitat dels autònoms alliberaria altres 20 mil milions. Per fer-ho s’hauria d’entendre que la única part positiva de la pandèmia de la COVID-19 és que tindrem diners per fer front a un canvi de model productiu que tan sols funcionarà si superem els dèficits estructurals del mercat de treball. I per això s’hauria de derogar la reforma laboral. És clar que Escriva dirà que això son els comptes de la vella, però realment son els comptes que ens convenen a tots i totes nosaltres. Un paraigua és quelcom molt profitós, però no cau com la pluja del cel, sinó que s’ha de produir, i algú s’ho ha de treballar. Potser a algú li semblarà una qüestió d’una altra època, però si ho vol entendre, tan sols cal que faci acte de contricció i es passi un parell d’hores sota la pluja, i torni a pensar-s’ho, això sí, ben remullat.