Sense esquerra al PSOE

Pedro Sánchez s’està quedant sense esquerra al PSOE. I no perquè se n’hagi anat en Pablo Iglesias de la coalició, sinó per la impressió que traslladen amb cada vegada més intensitat els seus ministres. Les recents declaracions de Nàdia Calviño sobre la Reforma Laboral no tan sols contradiuen en substància el programa electoral, on es prometia derogar (aquest era el verb emprat) els aspectes més lesius de la reforma laboral, sinó que posposen de manera explícita la reversió de la descentralització de la negociació col·lectiva o la lluita contra la subcontractació. El ministre Abalos, tan socorregut en la seva retòrica com la seva companya, potser prefereixi promoure que imposar o intervenir, però no convenç ni a l’AIREF que les bonificacions fiscals vagin més enllà de que entre tots paguem els beneficis dels grans tenidors i fons d’inversió (Goldman...). Amb 3 milions de famílies desprotegides i uns preus del lloguer que pesen com una llosa en les economies domèstiques, potser recordi això de que l’habitatge és un ben de mercat per situar-ho sense complexos en la propera campanya electoral.

No han passat ni cinc anys, però ja semblen remots aquells temps imbuïts d’èpica, en els que Sánchez, defenestrat per la nomenclatura del PSOE l’1 d’octubre de 2016, va fer les maletes pera anar a “escoltar a aquells que no han estat escoltats, els militants i els votants d’esquerres del nostre país”. A més d’un militant se li estarà quedant el cor com la moixama davant el gir liberal i corporatiu d’alguns ministres socialistes. I no per esperat menys dolorós. La inèrcia comença amb el maletí, amb el cotxe oficial, amb el frec al principi, la complicitat després, amb les grans empreses i patrimonis. Hi ha qui es resisteix, però no és fàcil ser ministre ni tampoc president, i quan un govern d’esquerres té un problema de coherència, el problema el tenim tots. Perquè si hi ha quelcom que no convé oblidar, és que la dreta és una hidra que beu de tres fonts: del victimisme, de la polarització, i de la precarietat i de la injustícia social. Un gir a la dreta del PSOE potencia els tres eixos i ho fa en el plànol social, en el territorial i també en el polític.

I després està Europa, que en el fons comparteix l’anàlisi històrica hegemònica de la dreta espanyola que sempre ha carregat les culpes en l’esquerra, republicana, democràtica, per tal de no assumir la seva pròpia responsabilitat en la corrupció, el retràs i l’autoritarisme endèmics del nostre país. Europa callà en la guerra civil, callà amb Franco, i mitjançant Flick i Flock, es tornà loquaç quan vam arribar a la democràcia. Hauríem d’haver aprés. Perquè no es tracta de recuperar els greuges del passat, però tampoc de cometre de nou els mateixos errors. Davant la tirada dels repentinats i dels que s’allunyen passadís del congrés avall rere un núvol de Floyd i un remolí de caspa, la solució no està en l’etern viatge a ninguna part de l’oportunisme polític, ni en l’estació terminal dels acords amplis i grans coalicions que tant agraden en Frankfurt i Brussel·les. El referent històric en aquest cas és el ‘regeneracionisme’ que per descomptat no hauria d’inspirar la recuperació o la transformació del teixit econòmic i social, ni tampoc de la cultura política del nostre país.

En relació a la propera generació (Next Generation), els estudis econòmics ens indiquen com la singularitat espanyola comporta riscos molt evidents de cara a la transferència de fons i a les grans inversions. En determinats períodes la inversió pública no ha tingut cap efecte sobre el creixement econòmic i encara menys sobre la cohesió social. És el que té invertir en aeroports de cera, en ‘Aves’ malgastadores o promoure una cooperació público-privada, que l’únic que té de públic son els diners que acaben en el compte de resultats de les grans empreses. Quan el repte és canviar el teixit productiu, ampliar l’estat del benestar i promoure una economia més inclusiva, la única recepta que funciona en allò econòmic és la democràcia, i l’únic bàlsam que pot mitigar la incipient sarna política és el social.

La sortida està així en més democràcia política, més democràcia social i més democràcia econòmica, i per això no tan sols cal una nova generació de fons europeus, sinó també una nova generació política. Pensàvem que la coalició de progrés obria aquest horitzó, però sembla ser que comença a pesar massa la inèrcia i que més d’un i d’una, i no tan sols de C’s, s’hi llançaria amb gust als braços de la dreta. Sánchez té encara l’oportunitat de sorprendre’ns una vegada més (com ho ha fet Pablo Iglesias) i canviar de terç. Alleugerir el govern de qui no persegueix sinó el lucre, la vanitat o l’ambició i posar al seu lloc polítics amb vocació de servei. Una missió històrica. La quadratura del cercle. Si té dubtes que consulti a les bases socialistes. Potser és hora.