Engrunomia

Els plans de recuperació i resiliència plantegen un repte singular: Com garantir i legitimar la inversió pública en el teixit productiu, si no hi ha un retorn econòmic o un benefici social? El plantejament inicial dels programes europeus era el de lligar-los a l’ocupació de qualitat que es podés generar, però aquest és, per alguns actors financers una limitació significativa. Hi ha una alternativa que podria facilitar salvar la cara als socis ‘progressistes’ de les coalicions de govern, deixant així mà lliure a patronal i gran capital, per poder assignar i transferir els recursos. Suposem per un moment que els propers mesos s’anunciés, ja sigui a l’Estat o a Catalunya, un avenç substancial en la introducció d’una Renda Bàsica Universal. Es justificaria en els problemes que ha comportat la introducció de l’Ingrés Mínim Vital i les limitacions de la Renda Garantida de Ciutadania, però també en la necessitat de fer front a la crisi social, i d’anticipar l’impacte en l’ocupació dels processos d’automatització i de digitalització.

Si la Renda Bàsica Universal (RBU) té un avantatge, és que el concepte és prou ample com per ser recolzat des d’un ventall ampli d’actors, des de l’esquerra extraparlamentària al Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial. Aquest últim, en una recent publicació defensava el seu interès com ‘un ideal social al que aspirar, i no tan sols un programa’, postura compatible amb la defensa de la desregulació del treball i l’atac contra el sistema de protecció social. El debat sobre la RBU ve de lluny i sovint ha estat tan manipulat com altres debats com el de la fiscalitat. La idea d’una renda incondicional per a totes i tots, sense tenir en compte els seus ingressos, té el seu punt fort en les facilitats que crea per a l’emancipació de les persones. El punt feble el té a l’hora de garantir que aquesta renda sigui ‘suficient’. Un enfocament alternatiu, arrelat a l’esquerra francesa és el del Salari Vital Incondicional (SVI), que té el seu referent no en les rendes mínimes, sinó en l’extensió del sistema de seguretat social.

Pels defensors del SVI, la principal insuficiència de la RBU és que no fa front als aspectes més lesius del capitalisme, perquè no prioritza la redistribució de la riquesa, sinó la llibertat i autonomia de les persones. Tot i que no està escrit que la renda bàsica no es pugui conciliar amb un esquema fiscal més redistributiu, el que no aporta son eines o propostes per assolir la correlació de forces necessària per garantir la dignitat de l’ingrés. Sembla evident que no n’hi ha prou amb els mecanismes democràtics, quan aquests malauradament han mostrat les seves carències a l’hora de garantir drets constitucionals com l’accés a l’habitatge o a una feina de qualitat. Un altre dilema és la seva complementarietat amb el sistema de protecció social, perquè pel FMI o el BM, la RBU és precisament una justificació per a reduir-ho, i per tant per passar d’un sistema redistributiu i progressiu a un altre de lineal i regressiu, completant la transformació experimentada des dels anys vuitanta a nivell social i econòmic.

La complementarietat de la RBU amb el capitalisme comporta una darrera qüestió, que és la seva incapacitat de superar els vicis d’aquest, com les externalitats i el seu impacte sobre el balanç ecològic, l’estabilitat geopolítica, o els excessos i disbarats de l’economia financera. La diferència dels percentatges en què els uns i altres situen la RBU, 20, 40, 60% dels salaris o de la renta per càpita, i la dificultat de forçar una millora sense disposar de fonaments en el teixit productiu, condemna la interacció al marge estret d’una revolució de mini rendistes, votants o consumidors, d’efectes previsiblement molt limitats. Si bé és cert que ningú planteja la RBU com una palanca per un canvi sistèmic, sinó com un instrument de millora, sembla evident que pot ser tan sols part de la solució, i que aquesta passa, en termes de sostenibilitat social, econòmica, financera o ambiental, per un canvi més profund que, com en el cas del Salari Vital Incondicional, toqui els elements centrals, que no son altres que treball i propietat.

Si defensem que la riquesa està al servei del conjunt de la societat, que la seva redistribució passa pel treball en una accepció ben àmplia, i que la propietat ha de ser propietat d’ús, per no facilitar acumulació financera i concentració del poder, la RBU pot ser un pas, però no respon als reptes centrals que enfrontem col·lectivament. L’economia de rendes no pot substituir el que ens correspon en la lògica de la democràcia econòmica, que es construeix mitjançant la fiscalitat, la cogestió de les empreses, la protecció social i la iniciativa i lideratge públic de l’economia. Qualsevol alternativa tindrà un efecte parcial, perquè pels grans actors financers i econòmics la RBU no passa de ser una economia d’engrunes. Ningú planteja qui ha recollit el blat ni qui ha amassat o fornejat el pa. La clau és ser qui talli les llesques, tot i que sigui al preu de repartir el que cau del plat.