Shuffle

El shuffle és un pas de ball que té el seu origen en una dansa ritual dels esclaus afroamericans. En ell s’avancen i s’endarrereixen els peus, sense que la persona realment es mogui del lloc. Ho popularitzà Mohamed Ali adaptant-lo a la boxa, com una tècnica per distreure al rival, i així poder-ho sorprendre des d’un angle inesperat. També ho utilitzà en el seu debut al quadrilàter la boxejadora Marian Trimiar que es va fer conèixer pel sobrenom de ‘Lady Tyger’. Sílvia Cruz Lapea li dedica un breu però magnífic retrat en la sèrie ‘Heroïnes i Vilanes’ de l’editorial K.O. La púgil nascuda el 1953, lluità per tretze anys abans de penjar els guants, i si ho va fer no fou perquè li fessin forat els punys dels seus contrincants, sinó pels prejudicis, el paternalisme i la hipocresia imposats per una societat on la seva ‘triple nafra’, pobre, dona i negra, l’estigmatitzava de manera permanent. La seva pugna perquè es reconeixes el seu dret sobre el seu propi cos, i a exercir la seva vocació professional, la resumí Trimiar en una sola frase: “De tots els ismes, i els he conegut tots, el pitjor és el masclisme”.

De mirada eixerida, menuda, el cap rapat, aquesta activista del Bronx no dubtà en la seva lluita fora del quadrilàter, a provocar per tal de guanyar-se l’atenció de la premsa, i així poder traslladar les seves reivindicacions sobre el salari, la cobertura sanitària, l’accés a patrocinis equiparables als masculins o a les llicències per exercir la professió. Per a Lady Tyger no es tractava sinó de reivindicar el propi cos com espai de dignitat, com eina de treball. “És el meu cos i és la meva vida”, deia, convertint aquest en un lloc de resistència contra un sistema que, rere la seva faç condescendent, no ocultava sinó sexisme racisme, discriminació. Condemnada a exercir en lluites d’exhibició, més pròpies d’una fira que d’un esport, en la seva curta carrera tingué temps però per conquerir el títol de campiona mundial de pes lleuger. Però el combat principal el lliurà contra un sistema què, 2.500 anys després, seguia interioritzant allò que Esquil escrigué en ‘Les suplicants”: “Les gregues neixen per fer grecs, és a dir, guerrers, i no per a guerrejar”. La dona com a vehicle, com a trànsit d’allò essencial: la masculinitat.

Aquesta és la mentalitat, el sentir d’una època contra la que Lady Tyger alçà els seus punys, dia a dia, del gimnàs al treball, i d’allà al ring, saltant sobre els seus peus sense moure’s del lloc, buscant el flanc descobert, l’oportunitat per a llançar un cop precís. Revoltada per la manca de respecte i la hipocresia imperant, el seu darrer assalt l’enfrontà en una vaga de fam amb la que va voler cridar l’atenció sobre el menyspreu als seus drets com boxejadora professional. Després d’un mes de dejuni i de perdre més de 12 quilograms fins a bordejar la mort, finalment tirà la tovallola. A temps. Tres anys abans, en protesta per la seva detenció mitjançant un esquer policial, fart de la injustícia i del racisme estructural, havia mort d’inanició voluntària el seu germà, el reverend Calvin Trimiar, amb només 33 anys. En una de les seves darreres entrevistes Marian explicava perquè havia recorregut a la vaga de fam. Ho havia fet per sentir “que quan et defenses, has de defendre a totes les dones, a cada dona”.

Després d’abandonar la seva carrera, el rastre de Lady Tiger es perd, com les petjades de tantes altres lluitadores que es van alçar contra la injustícia i la desigualtat. El que esdevé singular en el relat de la boxejadora del Bronx és que la seva lluita es converteix en una metàfora, pren cos en la seva pròpia imatge, en la mirada penetrant i el somriure que s’amaga rere el guant amb el que es protegeix. El 8 de març de 1975 quan Marian Trimiar lluitava per la seva llicència de boxejadora professional perquè no volia renunciar al seu somni, Nacions Unides celebrava per primera vegada el Dia Internacional de la Dona. Gairebé cinquanta anys després continuem capejant una cultura patriarcal que imposa el seu bast dictat de discriminació i desigualtat. Enfront de la rutina del maltractament estructural, davant l’hegemonia del menyspreu i de la negació de l’evidència, no queda sinó plantar cara. Amb els peus arrencant a la lona el xiuxiueig d’un shuffle incansable. Avançant i endarrerint els peus. Com si no ens moguéssim del lloc. Fins disposar de l’angle inesperat i esgotar tota resistència.