Els sheriff de Nottingham

Els comandaments policials estan emprenyats. Tot i ser, com ens recorden, una de les institucions més valorades per la ciutadania, els excessos comesos recentment els deixen en mala posició. Que a sobre se’ls confronti amb un rentat de mans herodià per part de JxCat, com si no anés amb ells, i el Conseller Samper hagués aparegut per generació espontània, és un gra massa. Es pot entendre que JxCat es vulgui mostrar propera als rebels, i a la revolució si cal, quan del que es tracta és de seduir a la CUP, però havent anomenat els darrers 6 consellers d’Interior, posar en dubte el model policial sense més ni més, és com per tocar-los el crostó. Per aquesta raó, en un tweet més carregat d’indignació que una plaça major el 15M, alguns comandaments plantejaven, davant el qüestionament amb els que se’ls confrontava, una altra qüestió ben inquietant: Quina valoració dels polítics fan els ciutadans?

Que quan una riuada de persones joves qüestionen obertament certes polítiques, la pròpia policia, desprès d’estomacar-los, s’hi afegeixi, no deixa de ser sorprenent. Trasllada una reacció corporativa, a la defensiva, impròpia d’algú que té una responsabilitat pública. Sembla doncs que aquí no falla tan sols la lleialtat i credibilitat d’un partit polític, que defuig la seva responsabilitat per interessos contingents, sinó també la honorabilitat d’uns comandaments, i si escau, d’alguns policies antiavalots per una banda, i d’alguns manifestants encrespats per l’altra. Perquè en política, a la llarga, és contraproduent situar les culpes en el puny que dona el cop, i no en el braç o el cap que el llança. Una de les claus les traçà amb inusitada fermesa i enyorada autoritat moral la televisió pública catalana en un breu reportatge en el que escatava l’estratègia policial, que sembla ser s’inspira en les males arts del Sheriff de Nottingham.

La comparació entre les hosts contestatàries i l’escamot del Robin Hood li devem al David Piqué, comissari general de coordinació territorial dels Mossos, que li va dedicar, el 2009, una tesi curta en el marc d’un màster. Molt s’ha parlat d’aquest text que té per subtítol ‘La síndrome de Sherwood’, però el que xoca no és tant el que és com el que representa. Que una estratègia policial s’inspiri en la història bèl·lica és de lamentar, perquè conceptualment identifica al ciutadà com enemic, i li pren els seus drets en base a un suposat interès general. També ho és que el seu fil conductor sigui la manipulació de proves, la provocació de manifestants o l’exercici arbitrari de la força. Però potser el més esfereïdor és que un exercici tan pueril com jugar amb soldadets de plom, hagi ajudat a promocionar algú, s’hagi pres com referent en l’àmbit institucional i hagi inspirat i continuï inspirant el treball policial.

El text de Piqué recorre en el seu estudi a 4 models militars, els de Julius Cèsar, von Klausewitz, Sun Tzu, i el de l’inefable Miyamoto Mushasi. De cadascú en pren una part per oferir una recepta en cinc fases per acabar amb el moviment ‘okupa’ que per a ell és impossible d’integrar en el joc democràtic. Els ingredients van des de detencions injustificades, tracte expressament humiliant per provocar, manipulació dels mitjans, la tolerància tàcita amb el vandalisme per justificar una intervenció major, a una gestió de la ‘victòria’ que inclou “la detenció selectiva dels líders per imputar-los delictes comuns” el que ve a ser la institucionalització de la denúncia falsa. Però no sorprèn tant la imaginació desbaratada d’un comandament policial, com la manca de moral pública d’aquells i aquelles que han permès convertir aquestes quimeres en política. Que siguin a més suposats paladins de la salut democràtica esdevé certament estrambòtic.

En el tractament informatiu dels aldarulls per l’empresonament injustificat de Pablo Hasél ha mancat en tot moment una anàlisi aprofundida de les seves causes socioeconòmiques, culturals i polítiques. S’ha passat per alt la degradació de la imatge de la política per la impunitat davant la corrupció, o la criminalització permanent de llibertats fonamentals com les d’expressió o manifestació. No s’ha entrat en el que és violència estructural contra les persones joves, perquè se’ls hi nega drets bàsics com l’accés a un habitatge o a una feina que els permeti emancipar-se. De tot això es prescindeix, perquè del que es tracta és de focalitzar exclusivament en el foc i la rauxa, en la èpica i la bel·licositat. Que l’atur juvenil ha augmentat en un 45%, o que tan sols un de cada cinc persones joves pugui viure pel seu compte, sembla ser aliè a un ambient de confrontació que, com els mètodes policials, sembla haver aparegut per generació espontània.

Sabem que la pobresa, la precarietat i la injustícia son el brou de cultiu del feixisme i aquesta ha estat també una de les claus de les darreres eleccions. El partit amb més vots per part de les rendes més baixes ha estat Vox, i previsiblement serà qui més profit tregui del conflicte actual. Evitar-ho exigeix que no ens quedem en generalitats i traslladem les culpes en bloc, sinó que analitzem en detall què ha passat a la societat catalana els darrers 10 anys. Veurem com no tan sols ha fallat l’estratègia policial, sinó que la crisi i la manca de resposta efectiva, en un marc de polítiques autocomplaents i lliberals, no ha generat més que injustícia i precarietat. Davant això que cadascú esculli si vol posar-se del costat de Robin Hood, o del costat del Sheriff de Nottingham, perquè els de Vox ja sabem de quina banda estan.