Propietat i deute

Sembla impossible assolir un canvi estructural en el món del treball sense entrar, al mateix temps, en la qüestió de la propietat. Tant l’una com l’altre determinen la redistribució de la riquesa. Si la classe alta és aquella que es pot permetre viure de rendes, i la mitjana la que pot viure del seu treball, la baixa és la d’aquells i aquelles, que ni tan sols amb el seu treball poden garantir allò que necessiten per a mantenir-se. Existeix una clara relació entre propietat i treball, i si en la socialdemocràcia persisteix un debat sobre ‘ocupació’, la qüestió de la propietat ha estat deliberadament marginada. Per a trobar alguna excepció a aquest silenci, cal buscar més a l’esquerra. El diari L’Humanité brindà una magnífica oportunitat amb la taula rodona organitzada que comptà amb la participació de dos economistes francesos tan singulars com Frédérique Lordon i Thomas Piketty. Si el primer enriqueix la anàlisi de la crisi del capitalisme des d’una perspectiva filosòfica inspirada en Spinoza, el segon, com teòric de la desigualtat, aporta una reflexió i proposta en la que prevalen la anàlisi històrica i sociològica.

El debat, de dues hores, resulta apassionant i sembla transportar-nos per moments a 1921 quan, en el politburó soviètic, es discutia la Nova Política Econòmica. La tensió és palpable també pel fort contrast de personalitats, Lordon, redit i místic, Piketty, extravertit i pragmàtic. Hi és present, en línies generals, la proposta desenvolupada per aquest últim en ‘Capital i Ideologia’, això és, la superació de la propietat privada capitalista en el marc d’un socialisme participatiu que contempla tres tipus de propietat. Al marge de la pública estaria la propietat social que situa un nou equilibri entre accionistes i assalariades en el sí de les empreses, estenent a la meitat el dret de vot d’aquests últims en els consell d’administració. La tercera propietat és la que denomina ‘temporal’ i es basa en la potestat pública per a gravar fiscalment renda, propietat i successió amb la càrrega que s’estimi necessària segons el moment socioeconòmic, i que, davant l’excepcionalitat de la crisi, la incertesa i la necessitat de protecció i inversió, hauria de poder arribar a situar-se en el 90%.

Però Lordon veu en aquesta proposta una solució ‘capitalista’ al ‘capitalisme’, que no es prou diferent al plantejament socialdemòcrata, ni altera la lògica neoliberal que intenta convertir els i les treballadores en consumidors i accionistes. En relació a la participació als consells d’administració, senyala aquesta com una eina de divisió de la classe treballadora. Si aquests es veuen com ‘accionistes, al tancar una determinada planta de producció, la ‘solidaritat’ amb els companys afectats es pot veure condicionada pel ‘interès’. Qualsevol solució ‘socialdemòcrata’ s’enfronta a més a les successives derrotes ja encaixades per aquestes davant l’hegemonia neoliberal. Per a Lordon, la única via és la superació completa de la propietat privada i el seu reemplaçament integral per la propietat social de l’ús, en la línia de la proposta elaborada per Bernard Friot en relació al ‘salari vital incondicional’, que es finançaria per la socialització de la riquesa productiva mitjançant una cotització social. Aquesta proposta reivindica la dignitat dels ‘treballs’ (cures, estudis, producció...) davant la lògica tòxica de ‘l’ocupació’.

Per l’autor de ‘Capitalisme i Ideologia’, aquesta eradicació total de la propietat no deixa però marge a la iniciativa i a l’emancipació personal. La proposta posa a més vent en les veles del hipercapitalisme, al generar complicitats amb els interessos i pors dels petits empresaris. Lordon respon que la iniciativa queda garantida encara que hagi de ser col·lectiva i construïda des del marc de la cooperació, però per Piketty l’esquema proposat és massa dogmàtic i rígid i queda molt lluny de l’actual correlació de forces. La crisi i la conflictivitat social son condicions indispensables i necessàries pel canvi, però no son condicions suficients i necessiten d’un marc versemblant i factible per poder-se realitzar. Aquí entra finalment la qüestió europea, debat endèmic a l’esquerra francesa, en el que Lordon planteja la sortida de França de l’euro, mentre Piketty reclama un avenç decisiu en la cooperació fiscal que asseguri els recursos per amortir el deute, protegir treball i renda i invertir en el model productiu.

El debat de fons a l’esquerra del socialisme francès, que trasllada la taula rodona organitzada per L’Huma, situa i recupera alguns dels seus conflictes centenaris. Plantejar si avui existeix algun canvi estructural possible, o si tan sols podem ajustar els mecanismes que ja existeixen (fiscalitat legislació, Europa), i que ens han portat per inèrcia fins el moment actual, resumeix les dues úniques vies possibles per qualsevol política transformadora. L’articulació d’una o altra dependrà de la profunditat de la crisi i de la capacitat d’organització política i social. D’entrada l’alternativa, escalable i pragmàtica, de Piketty, sembla que té un major horitzó de possibilitat. Per a iniciar-la caldria però donar un pas endavant en ferm com el que proposaven recentment altres tres economistes (Landais, Saez i Zucman(): La creació d’un impost progressiu sobre els grans patrimonis que pemetria recaptar el 10% del PIB europeu en 10 anys i pagar la ‘factura’ de les polítiques de protecció i reactivació. Mentre aquest és el debat a l’esquerra francesa, de l’esquerra espanyola es pot resumir en la proposta feta per Podemos de què els treballadors/es participin amb un 10% en les empreses de l’Ibex, i la negativa rotunda del PSOE. Sembla evident que la única alternativa que es planteja a l’acumulació de la riquesa és l’acumulació d’un deute què, tard o d’hora, no es traslladarà sinó a més degradació social i democràtica.