Un govern d'hivern

L’economia catalana està congelada. La caiguda del seu PIB en un 11,4% el 2020, confirma els pronòstics més pessimistes. Ens hem instal·lat en una economia d’hivern i el fred que fa glaça la cua dels gossos. Però l’hivern és també l’estació de la imaginació i dels fantasmes. La neu que ens confina i ens reuneix al voltant de la llar de foc, desperta les fantasies i ens ajuda a superar pors i inhibicions, fins i tot en l’economia. Com és de fecunda la nostra ment sota el llençol de gebre, ens ho demostra el recent informe Next Generation Catalonia. La presentació de 27 projectes emblemàtics que, al caliu d’Europa, han de consagrar una primavera que es resisteix, vessa imaginació a tort i a dret. Així l’aeroport de Lleida-Alguaire, fiasco públic-privat que compleix deu anys, està previst que es converteixi en un port espacial, la proteïna alternativa es convertirà en la mongeta màgica que ens portarà a tocar el cel, i l’autopista quàntica entre Barcelona i Madrid, situarà, ja era hora, les relacions amb l’estat al nivell que correspon.

L’hivern és l’estació de la imaginació, i de la frugalitat, especialment la dels que no tenen qui els empari. Potser l’economia quàntica catalana encara es farà esperar, però ja és, des de fa molt, l’economia d’uns quants, o, millor dit, d’uns pocs. Les presses amb les que es presenten projectes i inversions, en plena campanya electoral, demostra que no hi ha idea gratuïta en l’embat demoscòpic, i que davant la incertesa dels resultats, millor deixar-ho tot lligat i ben lligat. Així la proposta s’acompanya d’una llei de simplificació administrativa què, en sintonia amb l’estatal, facilita que s’externalitzi la inversió mitjançant convenis, consorcis, empreses d’economia mixta... Perquè no parlem de ‘propera generació’ de persones, això és, del jovent condemnat a la precarietat i la dependència, sinó de la propera generació d’empreses. Aquelles amb les que fraternitzen alguns ‘escollits’ mentre jeuen a la gespa esguardant els estels: pels uns un univers sense límits, pels altres un remolí envidriat, que obre pas a estances celestials.

L’hivern és també l’estació fosca. Així el pla presentat pel govern per conjurar un canvi estructural del nostre model productiu no quantifica la proporció en la que el capital públic ha d’activar el privat, ni explicita cap altre via de retorn de la inversió pública, ja sigui rèdit, o increment d’un capital públic que ha anat degradant-se i minvant els darrers anys. Però, encara pitjor, no posa cap objectiu en termes de creació d’ocupació de qualitat, tot i ser la principal preocupació per un nombre creixent de persones i la millor manera de redistribuir riquesa i recuperar rendes i demanda. Analitzat el pla a nivell d’especialitats, aquest sembla pensat pel 30% que té una formació universitària, i deixa al marge el 35% de catalans/es que tan sols té l’educació obligatòria. Al segon projecte emblemàtic, llegim que es pretén ‘atreure talent i situar Catalunya com a hub per empreses d’àmbit global’ el que permetrà impulsar la cultura i el talent català al món”. Atreure talent per mostrar talent. Com a visió de país, tot un despropòsit.

El talent domèstic sembla passar desapercebut, potser perquè no es manifesta com a ‘capital humà’, sinó com a ciutadania. Algú potser pensi que els pobres no poden tenir talent, quan ni tan sols tenen la capacitat d’acabar els estudis i ens situen, oh vergonya! a la cua d’Europa pel que fa la taxa d’Abandonament Escolar Prematur (19%). Així, tot i tractar-se d’un pla que comporta canvis estructurals profunds, i per tant necessitats evidents per a la qualificació i requalificació dels treballadors i treballadores, la partida de Formació Professional es porta tan sols un 0,5% del total previst, en la línia habitual d’estalviar i gastar molt per sota de la mitjana europea. Però com a l’estat s’anuncia un pla amb 1.900 milions per l’impuls estratègic de la FP, havent-hi garrofes a l’horitzó, potser ho revisem tot i situem un pla transversal per acompanyar des de la FP els projectes emblemàtics, i potser fins i tot, des de les polítiques d’ocupació. Val més una mica que res, quan al gener comptàvem d’1,3 milions de persones demandants.

El govern d’hivern, el govern de la Catalunya quàntica, és així el que amaga el conflicte social darrera un esperpent, i somnia un país futurista però sense futur, perquè obvia la gravetat del present. Definitivament, situats entre la truita francesa i l’espanyola, ens traslladen que som un país de truites perfectes, però poc de cuinar-les, perquè la nostra truita, la catalana, és una truita somniada. Un govern d’hivern és el que crea hubs tecnològics financers, quan no és capaç de crear una banca pública que sostingui la petita i mitjana empresa, un que cedeix les seves seus a actors financers, per a refugiar-se, juntament amb l’economia real, a la perifèria. Un govern d’hivern és el que pensa que per posar moltes paraules en anglès ens farem més internacionals, però en la seva obsessió per orientar l’economia pel costat de l’oferta, que no de la demanda, és un govern que no ha entès el senyal dels temps ni els consensos actuals. En definitiva, un govern d’una altra època, molt lluny del que necessita un país que vulgui sortir de la glaciació social i econòmica per conjurar una primavera que ja fa massa que s’anuncia.