El front domèstic

Josep Fontana explica a ‘El segle de la revolució’ com, a l’hora de signar l’armistici l’11 de novembre de 1918 al bosc de Compiègne, els alemanys es van indignar perquè se’ls demanava que entreguessin 30 mil metralladores. Davant l’exigència francesa, van adduir que si es desprenien de tantes, “no els hi quedarien suficients per a disparar sobre el poble alemany, si això arribava a ser necessari”. El que sembla una aberració de la història, es converteix tanmateix en pura actualitat si considerem les declaracions del general de divisió que, fa ben poc, demanava en un xat que s’afusellés a 26 milions de ‘ciutadans’. El mite de l’enemic intern ve de lluny i ha estat inspiració permanent per a l’autoritarisme. Ho expressava amb tota sinceritat i cruesa el capità Aguilera què, així Paul Preston, deia que guerres com la guerra civil “deurien de fer-se periòdicament per a delmar la classe obrera, ja que les plagues que abans utilitzava deu per a tal finalitat, ja no funcionen”. Una visió emparentada pel seu caire bíblic, amb els progroms jueus o la contrareforma. Sense novetat en el front. En el front domèstic, és clar.

La reacció dels ‘Aguilera’ que malauradament segueixen vinculats a l’exèrcit i a les forces de l’ordre, sembla irreverent en un país de caràcter polièdric, fet de diversitats, i el fenotip del qual, sembla més un puzle de 5.000 peces que cap altra cosa. Però espenyats pel instint i interès corporatiu, davant l’amenaça d’una llei de memòria històrica que posa a cadascú al seu lloc, i la democràcia pel davant, la temptació irredimible és la d’assenyalar, demonitzar i, a ser possible, ajusticiar. La passió per l’enemic interior i per organitzar aquest en una categoria, és una senya d’identitat de la tirania. No cal sinó recordar els distintius amb els que els nazis classificaven als presoners dels camps de concentració. Groc pels jueus, blau pels emigrants, rosa pels homosexuals, marró pels romanís, vermell pels presoners polítics. Des de les bruixes fins als rojos, passant pels gossos flauta i els ‘maricons’, el catàleg d’estigmes no ha fet sinó ampliar-se amb el temps i segueix de plena actualitat. En la intimitat gregària del contuberni. En el cau del greuge permanent.

Hi ha quelcom en el mecanisme d’assenyalar, que cohesiona el grup. I no ho fa tan sols en l’àmbit militar, sinó també en el polític. Així s’aconsegueix que no s’escolti ‘què’ es diu, sinó ‘qui’ ho diu, i això pot suposar una immens avantatge per a qui té ben poc a dir. El problema no rau en la diversitat, que no nega drets, sinó en com l’estigma pretén legitimar l’exclusió del ‘diferent’, i justificar així una jerarquia social. Darrera la façana del nacional populisme no hi ha veritablement res més. No és sinó una cortina de fum que no pretén altra cosa que donar carta de naturalesa a la desigualtat. Per aquesta raó qui reclama més cohesió, critica la polarització, o defensa l’equitat, o que s’aprofundeixi en democràcia, transmuta en enemic interior. La reivindicació de la igualtat de dret; en l’accés a l’estudi, a un treball de qualitat, a un habitatge, pel tirà, és pròpia del renegat, perquè la única diferència acceptada com ‘normal’, és la que té a veure amb la renda, el patrimoni, la propietat.

Fa ara 50 anys Lewis F. Powell Jr., un advocat i directiu de Philip Morris fou convidat per la Cambra de Comerç dels EEUU a redactar un document sobre com fer front a l’auge de l’esquerra en la societat nord-americana. El text, conegut com ‘memoràndum’, té un caràcter programàtic i posà els ciments per l’extensió del neoliberalisme i les victòries de Reagan i Thatcher als anys vuitanta. A l’hora de llegir-ho avui veiem que la recepta segueix vigent a l’hora de ‘defensar’ el ‘sistema empresarial’ davant comunistes, esquerrans i liberals lacis. Així es tracta d’intervenir mitjançant ‘oradors’ ben disposats en universitats, escoles de negoci, instituts, mitjans, per a reorientar el debat sobre qüestions ‘ideològiques’ com la progressivitat dels impostos o la regulació del mercat, a d’altres menys compromeses.

El memoràndum defineix el lobbisme com una estratègia de fons per intervenir en la presa de decisions, perquè “el poder polític és necessari i aquest s’ha de cultivar de manera permanent i quan sigui necessari ha de ser utilitzat agressivament i amb determinació”. L’esperit que desprèn el memoràndum es diferencia tan sols del corporativisme de la milícia en les formes. L’estratègia de polarització, la vocació per estigmatitzar al dissident, o el victimisme de fons amb el que es justifica la necessitat de ‘defensar-se’ venen a ser el mateix. Menysprear la diversitat i afavorir l’odi al diferent, no és més que una maniobra de distracció, com ho son les passions que deslliga la polarització permanent. I després, evidentment, tenim quan, davant el perill d’un canvi dels equilibris de poder o en la distribució de la riquesa, s’ajunten la milícia amb les ganes de menjar, i es dona un cop de mà o d’estat per recuperar l’anhelada ‘normalitat’.