Plou sobre mullat

La desigualtat té la seva pròpia inèrcia, i allà on s’instal·la és molt difícil de revertir. L’efecte de la pandèmia s’ha vist amplificat per impactar en una societat amb el benestar retallat, amb un mercat de treball fortament precaritzat i en la que la riquesa es concentra en una reduïda elit. La desigualtat crida a la desigualtat. Ho va fer al llarg de la gran recessió, quan tot l’esforç es concentrà en aquells que eren massa grans per caure, mentre que els que eren prou petits, se n’anaven per l’embornal. I al llarg de la recuperació, amb un creixement que ha beneficiat a uns pocs, i que, ja l’any 2014, feia que el 1% més ric de la població obtingués els mateixos ingressos que el 50% més pobre. I també amb la pandèmia, on s’ha vist més exposat qui tenia un treball precari i presencial, on han patit més aquells i aquelles que vivien en habitatges petits, on han estat marginat de l’educació i de l’accés a les prestacions qui no tenia prou mitjans o competències digitals.

El recent informe mundial de salaris 2020-2021 de l’OIT mostra com Espanya ha sigut el país europeu on més ha augmentat la desigualtat salarial. El salari mitjà del 10% que més cobra, era, al segon trimestre, 36,1 vegades superior al del 10% que cobra menys. Una fita ominosa. Una medalla de plom. Un altre informe, de les Entitats Catalanes d’Acció Social, ens mostra en dades com es reprodueix la desigualtat. Així el risc de pobresa afecta al 7,8% de les persones amb educació superior, però al 27,2% de les que han cursat tan sols primària. Catalunya gairebé dobla en abandonament escolar prematur la mitjana europea i aquesta es concentra en les llars més vulnerables. Els menors de 16 anys constitueixen el grup d’edat que més s’ha empobrit amb la gran recessió, i, de 2018 a 2019, va ser l’únic que va veure incrementada la seva pobresa, del 28 al 31,1%. L’ocupació que ara els espera és precària. L’ascensor social s’ha aturat i per no haver-hi, no hi ha ni tan sols una escala d’incendis.

L’estat del malestar, amb retallades en la sanitat i l’educació, amb contractes escombraria, amb dependència i pobresa laboral, genera més malestar. Un de cada dos catalans amb estudis primaris o sense estudis pensa que pateix un trastorn crònic. Un 21,2% pateix de depressió. Un 18,6% d’ansietat. La clau de la desigualtat comença amb l’educació que marca la situació de sortida, i a partir d’aquest punt, es trasllada a la precarietat de l’ocupació o a la dependència d’unes prestacions sempre insuficients. Escriu Piketty que el sistema econòmic actual justifica la desigualtat per ‘estigmatitzar als perdedors com culpables de la manca de mèrits, de virtuts, de diligència.” Byung-Chul Han va un pas més enllà. Aquest estigma ens desarma. “No converteix a l’explotat en revolucionari, sinó en depressiu.” El règim de la desigualtat té una lògica perversa. Trasllada la ‘culpa’ sobre la seva circumstància al desnonat, mentre lliura de tota responsabilitat a aquells/es que es lucren. La desigualtat genera desigualtat. Plou sobre mullat.

En una nota temàtica de WID.World (base de dades mundial de la desigualtat), sobre desigualtat i divisions polítiques en Espanya podem trobar algunes claus de com es perllonga el règim de la desigualtat també mitjançant la narrativa social. Els nostres mitjans presten especial atenció als temes que preocupen als més afavorits, això és, allò relatiu a la identitat i a la corrupció. La situació econòmica o l’ocupació passen desapercebudes, o es despersonalitzen mitjançant l‘estadística o l’anècdota. La falta de focus, de compromís públic, s’acaba traslladant al comportament de vot, especialment en aquells/es que han tingut menys accés a l’educació. Si en els anys 80 i 90 el vot d’esquerra aglutinava les rendes més baixes i a aquells/es que havien tingut menys formació, la situació ha canviat. Avui qui te menys educació vota més a la dreta. S’ha imposat el vot identitari, una autèntica cortina de fum que tapa les vergonyes de la desigualtat.

Al començament de ‘Capital i ideologia’ Piketty escriu: “És el combat per la desigualtat i l’educació, i no la sacralització de la propietat, de l’estabilitat i de la desigualtat, el que ha permès el desenvolupament econòmic i el progrés humà.”. La única manera de revertir la desigualtat que polaritza i llastra el progrés social és fent-la ben visible i buscant una solució política. L’educació i l’ocupació son la via. La fiscalitat és l’instrument. Quan tant es discuteix i es renega d’un augment mínim del SMI, el que reclama la situació es situar un topall a les rendes més altes, un salari màxim, tot i que sigui durant el període de recuperació. Res pot legitimar la desigualtat. Ni el mèrit, ni l’estatus. La conseqüència lògica d’un règim democràtic hauria de ser la cohesió, perquè ningú prefereix ser pobre ni tenir menys oportunitats que qualsevol altre. A no ser que el tinguin molt enganyat. Plou sobre mullat.