Estupidesa artificial

La història de l’èxit del magnat xinés Jack Ma i del seu principal actiu, el grup Alibaba, esdevé una metàfora de la revolució digital. Per a començar està el nom. La referència al pobre llenyaire que descobreix la cova d’uns lladres i es queda amb el seu botí per a repartir-lo entre els seus veïns desperta complicitat. Es podria inferir que el fet d’esmentar el conte de les mil-i-una nits expressa la vocació de l’emprenedor xinés per socialitzar la tecnologia, per a robar la flama dels deus, com si fos un Prometeu, per tal de posar-la al servei de la seva comunitat. Això donaria alguna pista de perquè el milionari, tot i haver ajuntat una fortuna de 54.000 milions de dòlars, no s’hauria apartat del Partit Comunista Xinès, o perquè, des de l’atalaia d’un èxit sense precedents, s’hauria bolcat, com d’altres, en el mecenatge i la caritat. En qualsevol cas, la contradicció entre l’acumulació de capital i la suposada vocació social resulta més lacerant per al Partit fundat per Mao Zedong, que per al propi Jack Ma. Per aquest la seva riquesa no hauria de respondre necessàriament a la cobdícia, sinó que seria per a ell la confirmació de la seva acció creadora, aquell caràcter innovador mitificat per Schumpeter, que seria la metxa per la que s’inicien les grans revolucions tecnològiques.

Que el govern xinés hagi intervingut quan Jack Ma pretenia treure a borsa per valor de 27.000 milions d’euros l’Ant Group, té també la seva poesia. El grup ‘formiga’ remet de nou a una organització social, en la que el conjunt (el formiguer) és més que la suma dels individus que treballen, tots ells, pel bé comú. Rere el conflicte entre Partit i Gegant Digital s’amagaria així la pugna entre dos formiguers. L’un tradicional i d’estructura rígida, l’altre tecnològic i flexible com una xarxa social. Entrarien així en lliça dues visions d’allò públic. La primera com a ‘totalitat’, l’altra com a ‘col·lectiu’, això és, allò públic com ‘Estat’, i allò públic com ‘comunitat’. Que aquesta contradicció s’hagi fet palesa en la Xina ‘comunista’ mostra fins a quin punt la revolució tecnològica supera el llindar estret de la ideologia. Quan finalment l’Estat intervé, ho fa per veure amenaçada la seva sobirania financera (Alipay) i la seva capacitat normativa (AliExpress), però hi ha quelcom més. L’economia financera ja fa anys que ‘crea’ diners i ‘escriu’ la normativa o fins i tot la jurisprudència internacional. L’amenaça és una altra i ataca la pròpia essència, això és el control democràtic i econòmic, no ja del partit comunista xinès, sinó de l’estat en sí mateix.

La immensa acceleració en la constitució de l’economia de les dades i la seva profunda aversió al control i sobirania dels estats és un dels fenòmens més inquietants d’aquest principi de segle. Com han demostrat Mariana Mazzucato i d’altres, l’emprenedoria i la innovació no neixen de l’aire, sinó que prenen en planters disposats i regats gairebé sempre per la inversió pública. La idolatria pel geni ‘emprenedor’ dels Gates, Bezos, Musk, Zuckerberg o Ma, amaga tan sols parcialment l’acomplexament dels estats davant la iniciativa individual, aquest caràcter ‘indòmit’, aquesta ‘singularitat’, que suposadament alimenten el progrés tecnològic i econòmic. La dilació a l’hora d ‘intervenir, no faria sinó confirmar la lògica dels cicles llargs, en el que la revolució, després d’iniciar-se en el ‘geni’ individual, s’acaba ordenant, normalitzant i institucionalitzant en l’àmbit dels governs què, al mateix temps, indueixen l’esgotament de la seva força inicial. La pugna ‘civilitzatòria’ radicaria així en quan posar límit a la iniciativa privada per a socialitzar els seus rèdits, o com normalitzar el progrés per tal de garantir el manteniment dels ‘drets’, sense ofegar abans de temps la flama de la innovació.

Fa més de dos-cents anys, a la riba del llac Leman, una jove Mary Shelley començà a escriure la que seria una de les novel·les emblemàtiques del romanticisme. La paràbola del monstre Frankenstein actualitza la visió de Prometeu i té a veure precisament amb la lluita per dominar la ciència i per a redimir la naturalesa humana. Es podria dir que la força bruta del Golem té poc a veure amb la subtilesa de l’algoritme, però son cosins propers. Neixen d’un instint de rebel·lia individual. Contra la naturalesa. Contra allò contingent. Aquí radica la seva brillantor i el seu singular atractiu. No és tant el seu aspecte real, desastrat i ximplet en el cas de Frankenstein, lluent i anodí com una CPU en el cas de l’algoritme, sinó el que té de transcendent la seva promesa. Ho veiem quan incorporem al nostre llenguatge amb tota naturalitat un oxímoron com ‘intel·ligència artificial’. A ningú se li acudiria parlar de ‘estupidesa artificial’, perquè sembla ser què, a diferència de la intel·ligència, la estupidesa té quelcom necessàriament humà. Tanmateix, quan la ciència s’escapa al control social se li queda a ella, i de pas a tots nosaltres, cara d’estaquirot. Pura estupidesa artificial.