El salvavides

Com han canviat les coses. Si aquest país fos un transatlàntic en plena sotsobra, el que s’escoltaria pels megàfons seria: “Que ningú entri en pànic. Aquest vaixell s’està enfonsant. Els homes grans i especialment els rics, dirigiu-vos als bots de salvament. Les dones i nens armeu-vos de paciència i d’un salvavides, si el trobeu”. Així ens ho traslladen com a mínim les dades d’ocupació i de pobresa. De 2018 a 2019 l’únic grup d’edat que va patir un augment del risc de pobresa fou el dels menors de 16 anys. I la cosa ve de lluny. Aquest col·lectiu va ser el que més va patir la gran recessió i avui, quan pretén incorporar-se al món del treball, la cosa pinta crua. L’últim any el nombre de joves desocupats augmenta un 43%. No ens trobem davant d’una excentricitat, o d’una generació posem-li X o Z. Aquesta és, dit sense embuts, la generació del boc, del boc expiatori, s’entén. I quina és la culpa a expiar? La d’una societat amb menys solidaritat. La de la submissió política als excessos d’un model econòmic que s’acarnissa sempre de nou, amb els més vulnerables.

Però també dins els vulnerables hi ha diferències. Aquest últim any, tan sols les persones joves que tenien estudis van aconseguir mantenir la seva posició. Aquelles sense qualificació, com el 19% que abandonà prematurament l’educació el 2019, s’ho van portar en fred. A manca de feina, manca d’autonomia. Tan sols un 20% dels joves catalans s’havien pogut emancipar el 2019, ja sigui per obra i gràcia de tenir un filantrop a la família, o per disposar d’aquesta anomalia que avui suposa per a la joventut catalana disposar d’un treball digne. Així és com s’instal·la la desigualtat en la societat. Per a prevenir-ho està l’educació i és pel pes que ocupa en els pressupostos, per on es reconeix l’autèntic talant d’un país amb respecte al seu futur. En el cas de Catalunya el pressuposto continua estant un 28% per sota de la mitjana europea, i tot i el creixent prestigi de la formació professional, que ve a ser l’opció més assequible pels orfes de tota filantropia, la falta d’inversió eleva les xifres d’abandonament per sobre de l’estatal i europea.

Garantir l’equitat en l’accés a l’educació no és una qüestió de generositat, sinó d’intel·ligència col·lectiva. També ho és assegurar la qualitat en l’accés a l’ocupació. A nivell estatal tenim un 35% de la població que tan sols ha cursat l’educació obligatòria. L’ocupació a la que pot accedir aquest terç és precari en tots els sentits: per a la pròpia persona, per a l’economia, per a la comunitat. En un sistema de repartiment, la qualitat del treball determina la qualitat de les pensions. A pitjor ocupació dels uns, pitjor pensions dels altres. I passa el mateix amb els serveis públics. Estalviar en educació o formació és injust, però alhora és poc eficient. A no ser que el que es pretengui sigui blindar, precisament, a uns joves davant els altres, això és, utilitzar l’educació no com una via per a promoure la cohesió social, sinó per a reproduir les diferències ja existents. Aquesta era, com a mínim, el costum en el passat. Promoure la mala educació com una assegurança de vida per mantenir el estatus.

Però aquesta mena de ceguera passa factura en termes socials i econòmics. Encara més quan enfrontem reptes estructurals com l’envelliment demogràfic, la digitalització o el canvi climàtic. Aquests precisen d’una millora àmplia de competències per avançar en productivitat i sostenibilitat i reclamen així un model optimitzat de formació al llarg de la vida. Aquesta ha d’anticipar la desaparició, els propers 10 anys, d’una de cada cinc feines actuals, i s’ha d’adaptar a un teixit empresarial molt atomitzat, on el 40% de l’ocupació la generen empreses de menys de 10 treballadors. El recurs a la lògica ‘sectorial’ és així clau, també en el marc de l’impacte asimètric d’una crisi que ha mostrat la vulnerabilitat que comporta una concentració de la producció i del treball en sectors molt exposats a factors exògens. Però hi ha una altra qüestió on la formació pot ajudar a reconduir o a resoldre.

Segons xifres recents, tan sols un 14,5% de l’alumnat de formació professional industrial és femení, i en els graus científics, tècnics i d’enginyeria, aquest percentatge es queda en el 11,5%. Per tant la formació sense mitjans no tan sols reprodueix les diferències de classe, sinó que perpetua a més la bretxa de gènere, al promoure l’accés de les dones a sectors feminitzats, que son, majoritàriament, sectors pitjor pagats. El mite que les dones tenen les mans més àgils, o siguin millors treballant amb persones, mentre els homes ho son en el treball amb màquines, ja ha fet prou mal al llarg de la història. Que el tet de treballar amb una màquina justifiqui un salari més elevat que fer-ho amb una persona, és un dels grans enigmes de l’economia. Revertir aquestes ximpleries reclama una millor formació. Que situï i orienti a les persones amb criteris econòmics, socials i de gènere. Però per això calen diners i voluntat política. Això és. Pressupostos.