Ara sí

No hi ha cap altre qüestió més urgent en l’estratègia de recuperació que la dels salaris i de la negociació col·lectiva. Ho diu la CES. Si l’immens esforç que es pretén realitzar no es trasllada a les rendes dels treballadors/es, especialment dels i les més vulnerables, i si els reptes estructurals que s’han d’enfrontar no reverteixen la precarietat laboral, difícilment funcionarà. És en aquest context on convé situar el debat sobre el Salari Mínim. La proposta de directiva sobre uns salaris mínims adequats del Parlament i Consell Europeus (COM(2020) 682 final) ho diu ben clar: “El paper del salari mínim és encara més important durant les recessions econòmiques” i “és essencial garantir (...) salaris mínims adequats per a recolzar una recuperació econòmica sostenible i integradora”. Lamentablement a la proposta li manca una definició clara de ‘adequació’, tot i que, com infereix la CES, els valors de referència internacional serien els del ‘doble llindar de dignitat’, això és, el 60% del salari medià i el 50% del salari mitjà. Aquests situaren el SMI espanyol en els 1142€ mensuals i els 1.116€ (12 pagues), segons es consideri una o altra referència, i implicarien un augment per al 2021, del 3 o del 1% respectivament.

Malgrat l’ampli consens i que fins i tot les recomanacions nacionals que estableix anualment la Comissió Europea no incloguin, per primera vegada des de 2011, cap suggeriment sobre moderar la pujada del salaris mínims, o descentralitzar la negociació col·lectiva, la resistència per part de la patronal i d’alguns sectors del govern no s’ha fet esperar gaire. Front l’evidència de l’impacte social positiu, mitjançant la reducció de la desigualtat salarial, el sosteniment de la demanda interna, o el seu efecte sobre la bretxa salarial de gènere (cobren el SMI més dones que homes), els detractors d’un augment del SMI argüeixen que aquest llastraria la viabilitat de les empreses i condicionaria la reactivació. Recuperen així els arguments de l’ortodòxia econòmica imposada en la crisi anterior, amb efectes calamitosos, i se situen abans en l’òrbita de Milton Friedman, que en la de l’actual consens keynesià. En relació a l’efecte beneficiós que té una pujada del SMI sobre la demanda interna, Jordi Sevilla, recentment qüestionava aquesta derivada en una resposta per twitter a l’economista de CCOO, Carlos Martín Urriza, adduint que l’augment no tenia sentit per les restriccions a la mobilitat i per estar en màxims l’estalvi de les famílies.

Donada la projecció que Sevilla té en el PSOE i per la seva experiència al Consell de Ministres, en l’àmbit de consultores com PWC, o presidint el Consell d’Administració de REE, convé contrastar els seus arguments. Si prescindim del primer, per negociar-se el SMI per al 2021 i no haver-hi cap certesa de si es mantindran o no les limitacions a la mobilitat, en allò relatiu al segon, plantegem la següent reflexió. Como mostren Dossche i Zlatanos en un recent Butlletí del BCE, els indicadors d’estalvi el segon semestre es van situar a tota Europa en nivells mai assolits abans. Aquest estalvi el circumscriuen a dos factors: l’estalvi involuntari per les dificultats en la realització de compres i l’estalvi per incertesa, que és aquell que realitzen les famílies per a anticipar possibles caigudes de renda. Pel que fa la demana ‘embassada’, això és, les compres que no s’han pogut realitzar, els dos economistes es mostren cautes en relació a si aquesta es materialitzarà o no en el moment en que s’aixequin les restriccions. El 2021 preveuen què, davant la incertesa econòmica, es mantingui en bona mesura l’estalvi per precaució.

Una altra referència interessant ens la dona l’estudi del Banc d’Espanya sobre la taxa d’estalvi a l’estat entre 2007 i 2016, en un període de contracció i creixement econòmics. Aquí s’assenyala com el contracte laboral suposa una font d’incertesa rellevant. Així es constata pel increment de la despesa (sense variació en els ingressos), quan un contracte temporal es converteix en indefinit. Conclouen que “quan el risc de pèrdua de l’ocupació és elevat, les llars redueixen el seu consum per a augmentar-lo quan aquest risc minva”. Sembla per tant dubtós que la demanda embassada sigui un argument concloent per a limitar la pujada del SMI, si es manté la incertesa socioeconòmica. Per una altra banda, a ningú se li escapa que la taxa d’estalvi en les llars més vulnerables, és reduïda o inexistent. A nivell de la UE estem en la cua en relació a la renda disponible després de pagar un lloguer. Així del salari mitjà mensual net, després de pagar el lloguer d’un habitatge de 3 habitacions en el centre d’una gran ciutat, sobren 301,81€, i si es tracta d’un apartament d’una habitació, 633,81€. Si en comptes del salari mitjà mensual net prenem com referència el Salari Mínim, sembla evident que SMI i estalvi son dos factors excloents.

En el debat sobre el Salari Mínim s’ha situat amb raó, que aquest influeix menys en el decil salarial més baix que la tipologia del contracte. El 10% que menys cobra a l’estat, té, en un 44% dels casos, contractes temporals a temps parcial, i en un 50% contractes indefinits a temps parcial. Si valorem l’impacte de la contractació en estalvi i demanda (BdE) semblaria així obvi que no hi ha prou amb incrementar el SMI, com a mínim fins el llindar europeu, sinó que, a més, la reactivació de la demanda exigeix donar continuïtat a l’ofensiva contra la temporalitat i la parcialitat involuntària, iniciada amb el Pla Director per un Treball Digne (2018-2020). Per últim i en relació al SMI no està de més recordar que el programa electoral del PSOE, el 2016, al que no va ser del tot aliè Jordi Sevilla, incloïa la següent proposta: “Pujar el SMI perquè assoleixi, en el termini de dues legislatures, el 60% del salari mitja net, que és la quantia que senyala la Carta Social Europea com retribució mínima suficient”. Aquesta proposta es mantingué també en el programa per a les eleccions generals de 2019, presentades sota el lema: ‘Ara sí’.