Encontres en la tercera fase

L’11 de març l’Organització Mundial de la Salut declarava la primera pandèmia originada per un coronavirus. Reconeixia així el seu caràcter global, donat què, a diferència d’una epidèmia, la primera ha de tenir un caràcter transcontinental. Al final de la seva declaració el Director de l’OMS destacava quatre paraules útils que haurien d’inspirar l’acció contra la pandèmia: prevenció, preparació, salut pública i lideratge polític. En relació a aquesta darrera, s’ha de constatar que, malauradament, no ens en recordem de Santa Bàrbara sinó quan trona. El nostre model socioeconòmic posposa una i altra vegada allò essencial, i tan sols ens acordem de l’estat quan ja trontollem en plena tempesta. Si el lideratge polític ha estat essencial per a contenir sanitàriament el potencial destructiu del virus COVID-19, també hauria de ser-ho a l’hora de definir i executar les dues següents fases que s’inicien en aquests moments.

El mercat no sempre proveeix d’allò necessari. Ho hem vist en la primera fase sanitària, on l’oferta d’elements tan essencials com les mascaretes i EPIs, tests i vacunes, llits d’UCI o personal qualificat, no tan sols era insuficient, sinó que no va poder ser facilitat o produït per manca de capacitat. En la fase social de la crisis, marcada per la demanda d’ingressos per part de la ciutadania i del teixit productiu, si bé la resposta governamental ha estat dinàmica, i ha desplegat una forta iniciativa legislativa, en la seva operativa ha topat amb els llastres deixats per les retallades i la manca d’inversió, que han limitat la resposta administrativa malgrat els esforços dels treballadors/es de la funció pública. Aquest dèficit estructural condicionarà també l’eficiència en la gestió de l’Ingrés Mínim Vital, que no es pot considerar sinó un pas molt important per superar l’anèmia crònica de la nostra política social.

La tercera fase, la de la reactivació econòmica, s’enfronta, a diferència de la sanitària i social, amb un important obstacle ideològic. Així ho trasllada el govern català amb una vocació sobtada per confiar la iniciativa a suposats ‘experts’, o en l’àmbit de la UE, on el tan celebrat pla d’ajuts presentat per Merkel i Marcon, s’articula en primer terme no mitjançant inversió pública, sinó a través d’ajuts al sector privat. Tot i el renovat keynesianisme que emergeix amb força després de cada nou fiasco dels preceptes de l’economia neoclàssica, la inèrcia dels interessos creats supera fins i tot amb més vigor el caràcter públic de les polítiques, al poc que es torna a entreveure la llum del sol. Convé així revisar el rol del lideratge polític al que apel·lava el Director de l’MS en una qüestió tan poc neutra com la de superar la crisis, no recuperant la normalitat anterior, sinó aquesta ‘nova normalitat’ de la que avui parlem.

L’article 128 de la nostra Constitució subordina en aquest sentit la titularitat de la riquesa del país al interès general, i reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica. El seu redactat recull el que ja expressava l’Art. 44 de la Constitució del 31, i es situa en l’òrbita d’altres constitucions europees, com la llei fonamental de Bonn què, en el seu article 14.2, estableix que la propietat obliga i que el seu us ha de servir al mateix temps al benestar general. L’art. 128 no fa sinó reconèixer de manera objectiva els drets subjectius recollits en el capítol III del Títol que la Constitució dedica als drets i deures fonamentals, entre els que figura el dret a l’educació i al ple desenvolupament de la personalitat humana (Art 27) a la sindicació (Art. 28), al treball (Art. 35), a la salut i cultura (Art. 43 i 44), a un medi ambient adequat (Art. 45), a l’habitatge digne (Art. 47), o a la suficiència econòmica en la tercera edat (Art. 50).

En el seu recorregut històric, l’Art. 128 s’ha vist limitat, des dels anys noranta, per l’aplicació preferent del principi de racionalització i eficiència, en ares d’un dret comunitari que prioritza el mercat interior i la lliure competència, limitant la intervenció pública al plànol purament regulatori. En la construcció de la ‘nova normalitat’ ens trobem així amb una doble trava: la dels recursos pressupostaris que condiciona la Unió Econòmica i Monetària, i la de la subordinació del lideratge públic de l’economia a la lògica d’un mercat que ha mostrat les seves insuficiències en la creació, gestió i recuperació de la crisi anterior, i que ha tingut com a resultat més desigualtat social i territorial a Europa. Superar aquests obstacles hauria de ser la prioritat política en el plànol europeu, però no hauria de limitar la capacitat d’articular consensos de país en aquest moment singular.

La ‘nova normalitat’ no es podrà construir exclusivament des del marc regulatori, sinó que precisa d’un acord de país que defineixi objectius comuns i faciliti recursos legals i econòmics per a realitzar-los. En aquest sentit és inajornable recuperar l’afirmació genuïna de l’article 128, però també de l’article 131 de la nostra Constitució, que habilita l’estat per a “planificar l’activitat econòmica general” per tal d’atendre les necessitats col·lectives “equilibrar i harmonitzar el desenvolupament regional i sectorial, i estimular el creixement de la renda i de la riquesa i la seva més justa distribució”. En aquesta planificació el govern ha de comptar amb les previsions de les Comunitats Autònomes i dels agents socials. La tercera fase d’aquesta crisi s’ha de caracteritzar així pel lideratge polític, articulat des de la complicitat, des d’un ampli consens de país i des del diàleg social, marginats malauradament durant massa temps d’allò que s’ha arribat a considerar ‘normal’.