Enrucats

A dia d’avui son masses les llars que no compten amb un ingrés per prestació de desocupació. Si els Expedientes de Regulació Temporal d’Ocupació han permès superar el impacte de la crisi provocada pel Covid-19, salvant moltes empreses de la fallida i de la insolvència, no ha passat el mateix amb les persones que han vist suspesos els seus ingressos. El col·lapse del servei públic d’ocupació estatal que ha hagut de fer front a una tramitació que supera en 10 i 15 vegades la habitual, ha comportat que moltes persones hagin hagut de posposar el pagament del seu lloguer, i que moltes altres estiguin fent cua davant el banc d’aliments. El context que va deixar la devaluació interna imposada per les reformes estructurals imposades és en aquest sentit endimoniada. L’any passat un 28,3% dels catalans no podien fer front a una despesa extraordinària de 700 euros, i un 28,1% arribaven a finals de mes amb certa dificultat. La pèrdua de poder adquisitiu dels salaris ha minvat la capacitat d’estalvi i que hi hagi un nombre desproporcionat de treballadors que han de viure al dia.

Ja abans d’aquesta crisi hi havia mig milió d’assalariats que malgrat tenir una feina patien risc de pobresa o exclusió social. Quan els ingressos han minvat al 70%, per passar d’un salari a una prestació, aquest col·lectiu s’haurà ampliat desorbitadament, però fins i tot així, estaran en una situació infinitament millor que aquells i aquelles que pel coll d’ampolla en la tramitació, estan pendents de cobrar des del març. I no es tracta d’un ajut o d’un subsidi, sinó d’un dret que van constituir amb cada quota que els descomptaven del salari. I això sense comptar els que no tenen ordinador o als que els hi manquen les competències per tramitar per internet les seves reclamacions i que es veuen confrontats amb una línia telefònica on no respon ningú. Totes les crisi tenen quelcom en comú, com a mínim les més recents. Sempre acaben aprofundint les desigualtats, i així avui qui tenia una feina presencial, menys valorada, i tenia menys capacitat de fer reserva, ja sigui per treballar de manera estacional o a temps parcial, està pitjor, patirà més i sortirà més afeblit.

Si la divisió competencial entre polítiques passives (prestacions) i actives (activació de l’ocupació) al mercat de treball té una certa lògica, aquesta s’estavella contra la realitat quan hi apareix una situació extraordinària com aquesta. Una crisi fa que sigui impossible nedar i guardar la roba. La seqüència implica que hi hagi un primer moment en el que la única prioritat sigui la de salvaguardar els ingressos, i una segona en la que s’hagi de posar tots els recursos en recuperar l’activitat. Les parcel·les no poden ser excloents, sinó que cal que hi hagi una certa flexibilitat, un esperit de complicitat, de complementarietat entre les administracions que intervenen en el mercat de treball. I aquesta necessitat no s’està satisfent. Les denúncies de la incompetència o manca de capacitat per respondre a les necessitats que s’han llançat d’un servei d’ocupació a l’altre son profundament inoperatives quan del que es tracta és del benestar i de la satisfacció dels drets dels treballadors i treballadores. Manca fer explícita la voluntat de cooperació, d’arromangar-se per bregar en la mateixa direcció.

Les identitats col·lectives son sempre respectables, com ho son els seus símbols i tradicions, però hi ha un moment en el que s’ha d’entendre que les banderes no donen de menjar. Quan a més la manca d’entesa entre administracions s’inscriu no en una majoria política, però sí d’investidura d’un govern que ens havia d’estalviar la brutalitat d’una majoria de dretes, la cosa encara s’entén menys. Evidentment l’argumentació és voluble a la temptació de fer explícit que si hi hagués una sola administració tot aniria millor, o de dir que son els altres els que son inoperatius, però al final del dia, el que posa en evidència la precarietat injustificable de la ciutadania és que és el conjunt el que no funciona. La polarització política ha comportat un enroc de les administracions que és profundament insensible al seu principal mandat que hauria de ser el de satisfer les necessitats de la ciutadania.

Si el ruc és símbol de la tossudesa a l’hora de defensar les idees pròpies, potser és hora d’entendre que quan es tracta de les coses de menjar ni burro ni ase. Que això d’enrucar-se està bé pels moments de pau, quan es tracta d’afirmar la pròpia posició, però no quan el conflicte s’estén per les llars i la principal prioritat no és altra que omplir rebost i refrigerador. En altres països la mobilitat horitzontal entre administracions es dona per suposada. Aquí juntament amb la mida de les empreses, la vulnerabilitat de les relacions laborals i la manca crònica de recursos per causa de la tolerància fiscal amb aquells que guanyen més del que mereixen, s’està convertint en el principal repte. I reclama més generositat i una visió de conjunt que li manca al ruc, com a mínim fins a que li treuen els aclucalls.