La insuportable gravetat del capital

El domini dels recursos de producció al món mitjançant allò que coneixem com ‘capitalisme’ s’ha acompanyat d’un relat específic que no persegueix sinó presentar la història com un mecanisme lògic i inevitable en la lluita pel creixement i el benestar de tothom. George Orwell deia que la història l’escriuen els vencedors, i si avui analitzem l’aparell de dades facilitat entre d’altres per Piketty, sembla evident qui ha estat vencedor de la història. Contrastar i desvetllar les incoherències d’aquest relat hegemònic ha estat i és l’objectiu central d’economistes, sociòlegs i historiadors de l’esquerra. Un dels exemples més recents el tenim en l’obra pòstuma de Josep Fontana ‘Capitalisme i democràcia’ que al subtítol situa clarament la seva ambició intel·lectual, que no és altre que explicar ‘com va començar aquest engany’ i aclarir el passat per tal d’ajudar-nos a entendre millor com continua actuant avui el capitalisme.

L’etapa històrica analitzada pel historiador català és la que va de la guerra dels set anys (1756-1763) al conegut eufemísticament com ‘any de les revolucions’, això és, 1848. En aquest període es van establir els mecanismes centrals del capitalisme que avui continuen actuant. El primer de tots ells és el control sobre les matèries primeres i el comerç global que s’executava ja al segle XVII mitjançant les companyies oficials (East India Company...), societats anònimes vinculades a governants i propietaris, proveïdes d’exèrcits propis, que controlaven el comerç i que competien per les seves zones d’influència, que es van redefinir amb la guerra que situa l’inici del relat de Fontana. Els productes eren el cafè, té, sucre, cotó, però també la pròpia força de treball, explotada en el seu lloc d’origen, o transportada mitjançant l’esclavisme a les plantacions on s’iniciava una cadena de valor que es controlava del principi a final.

En l’àmbit intern de les potències comercials, el naixement del capitalisme té a veure amb la desarticulació de les formes de producció existents per part de camperols i menestrals, que havien induït un creixement ‘des de baix’ gràcies a la gestió col·lectiva i a avenços tecnològics posteriorment negats pel relat de la ‘revolució industrial’. L’exemple més evident és el de la privatització mitjançant el ‘enclosure’ (tancament) britànic de les terres comunals que va expropiar, entre 1750 i 1820, el 30% de tota la terra agrícola d’Anglaterra, destruint les fonts de subsistència i proletaritzant els camperols. El que s’ha presentat intencionadament com lluita contra el feudalisme, es va acompanyar de la marginació, mitjançant la mecanització, dels treballadors d’ofici i menestrals, organitzats també col·lectivament en gremis, en una revolució industrial que es caracteritzà per un canvi ‘revolucionari’ en les formes de propietat.

En el seu anàlisi Fontana cita a Marx per subratllar el paral·lelisme en el control de la força de treball a les colònies amb la que s’exercí sobre els propis ciutadans. Així “l’esclavitud amagada dels obrers a Europa (fou) el complement necessari de l’esclavitud oberta de les plantacions americanes” per tal d’esperonar un creixement que en teoria beneficiava al conjunt de la societat, però què, en termes reals, no va suposar sinó una redistribució evident de la riquesa, a nivell internacional, i dins el propi teixit social nacional. El relat hegemònic interpreta aquests canvis com la superació d’un règim feudal en el marc d’un progrés tecnològic inevitable i que es legitima per si mateix, obviant el govern de tot el sistema i presentant el mercat com una llei natural, quan, com escrigué James Galbraith, “no hi ha mercats sense governança, govern i regulacions” i la revolució assolida no va suposar sinó “l’inici del regnat dels banquers”.

Pel que fa el govern i control del sistema de producció la darrera peça del mecanisme històric és el control polític que, davant els riscos que situà la revolució francesa, culminà mitjançant les revolucions de 1830 i 1848, que el relat hegemònic situà com la victòria de la burgesia en benefici del conjunt de la societat. Com s’ha donat estabilitat a un model que fa compatible la il·lusió de llibertat democràtica amb la redistribució interessada de la riquesa generada per una massa de treballadors ‘expropiats’, completa el llibre de Fontana que, en el seu epíleg, traça l’actualitat dels mecanismes introduïts des de l’inici del control sobre el comerç mundial. Així l’historiador català situa en la seva obra pòstuma (2018) l’expropiació de terres comunals a l’hemisferi sud, l’afebliment de la capacitat negociadora dels sindicats, o la introducció de formes de producció com la ‘gig economy’, com elements que perllonguen un model social i de producció extractiu, legitimat per un relat hegemònic, interessat i fals.

Ens recorda Fontana que “el més extraordinari és que la burgesia aconseguí la plenitud de l’èxit en convèncer les capes populars que aquestes revolucions (feudal, industrial...), destinades a preservar el monopoli dels drets polítics per als propietaris, i en usar-los per preservar els seus privilegis, es feien en benefici de la llibertat de tots”. Superar l’explicació del caràcter ‘necessari’ d’aquesta mena de progrés i desemmascarar l’ambició instrumental que subjau al relat d’un sol ‘creixement’ possible (no el social, sinó l’econòmic), és avui la prioritat per superar un capitalisme què, per la seva cobdícia, qüestiona la sostenibilitat política i social de la humanitat en un planeta assetjat per creixents tensions demogràfiques, climàtiques i econòmiques. El gran historiador català en va situar algunes de les claus centrals. De nosaltres depèn desenvolupar i traslladar a la realitat un model alternatiu que garanteixi un veritable progrés i creixement que sigui realment democràtic i social.