Mammon

El sermó de la muntanya planteja una qüestió que no és menor en quelcom què, com en el cas de l’economia, sembla en principi prou aliè a la religió. Segons San Mateu, Jesús digué “Ningú pot servir dos senyors, perquè odiarà a l’un i amarà a l’altre, o s’adherirà a l’un i menysprearà a l’altre. Vosaltres no podeu servir a Deu i a Mammon”. Cal precisar que Mammon, en arameu, significa riquesa o abundància deshonesta. Per tant no es pot perseguir alhora riquesa i santedat, perquè no es tracta d’acumular tresors a la terra, sinó al cel, i “allà on estigui el teu tresor, allà hi serà també el teu cor”. Que algú, davant les incerteses de l’existència, prefereixi finalment gaudir del seu cor en vida, en comptes de fiar-s’ho al més enllà és, si de cas, un sacrilegi en termes ortodoxes, que no prengué forma fins la revolució moral que comportà la reforma luterana, i que Max Weber descrigué amb singular encert al seu assaig ‘L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme’.

Aquest text, la versió final del qual compleix ara 100 anys, situa l’estreta relació que existeix entre Luter, Calvino o els puritans, i el desenvolupament del capitalisme, especialment als Països Baixos, Alemanya o Anglaterra i a la seva principal colònia, avui els EEUU. Al principi de l’assaig recull com exemple de la nova doctrina a Benjamin Franklin, que a més d’inventar el parallamps i les lents bifocals, fou referent moral del seu temps i es guanyà pels seus mèrits, el ser eternitzat en els bitllets de 100 dòlars. “Pensa que el temps son diners”, o “Fes comptes de les teves despeses i ingressos i veuràs com les petites despeses es poden convertir en grans sumes”, son algunes de les seves màximes que traslladen, de la manera més senzilla i clara, una evolució ideològica mitjançant la qual la riquesa s’erigí, no en un mitjà per assolir un fi, (gaudir de la riquesa no és sinó ociositat i pecat), sinó un fi en sí mateix.

L’origen d’aquesta transformació no està tant en la música com en la lletra. Així la traducció de la bíblia a l’alemany utilitzà la paraula ‘vocació’ (Beruf) per a referir-se al treball, això és, una via no tant per sustentar-se, com per a congraciar-se directament amb la divinitat. L’ascetisme sortia així dels convents i monestirs (ora et labora) per arribar, mitjançant el treball entès com sentit últim de la vida prescrit per déu, al conjunt de la societat. En paral·lel s’obre la veda a la riquesa, descarregant-la de tot sentit de culpa, sempre i quan el seu objecte no sigui el satisfer plaers carnals i pecar, sinó la seva simple acumulació. “Hem de amonestar a tots els cristians per a què guanyin el que puguin i estalviïn el que puguin i el resultat és que es faran rics”. Es passa així pàgina del sermó de la muntanya, de Mammón i de la vida ultraterrenal perquè, entre d’altres coses, Calvino i els puritans comparteixen la ferma convicció que déu tan sols beneficia als seus en vida.

Gràcies a l’ascetisme s’ajunten així el pa i la gana. La constricció del consum pecaminós i la condemna de l’ociositat per una banda, i l’obligació ascètica de l’estalvi per l’altre, comporten necessàriament l’acumulació de capital. Que els ideòlegs d’aquesta nova visió moral fossin a més virtuosos de la comunicació i de la seva principal eina, la impremta (Luter, però també Franklin, que es va fer ric amb el seu ‘Almanac del pobre Richard’), no va sinó facilitar la ràpida extensió del nou credo, més encara, quan, com es pot comprovar en la següent cita, des d’un principi comportava també una visió ‘nacional’. Així Luter en un altre sermó, aquest sobre el ‘comerç’ deixà dit: “Anglaterra tindria menys diners si Alemanya no li compres les seves teles, i el rei de Portugal també tindria menys, si li deixéssim les seves espècies. Calcula quants diners es treuen d’Alemanya sense necessitat ni causa en cada fira de Frankfurt i et sorprendràs com pot ser, que ens quedi un cèntim”.

Però per a paradoxa el final de la cita: “Frankfurt és el forat de plata i d’or pel que surt d’Alemanya el que tan sols aquí engreixa, creix, s’encunya o forja.” Si pensem que avui Frankfurt és la seu no tan sols del Banc Central Europeu, sinó també de l’alemany, el Bundesbank, entendrem fins a quin punt han canviat les tornes. Amb un superàvit rècord dels comptes públics i una balança comercial que s’ha mantingut per sobre del 6% del PIB des de 2011 i què, de 2015 a 2017, estigué per sobre del 8%, sembla indiscutible que el flux monetari ha canviat de sentit, i qui col·loca avui no espècies o teles, però sí crèdits i cotxes. Que més enllà de sermons, de muntanyes i del vituperat Mammon la construcció d’Europa es presenta prou complicada amb aquests plantejaments, sembla evident.

Com recorda Max Weber l’origen del capitalisme no està en el protestantisme, però si la seva ràpida expansió i la seva legitimació moral. Avui, quan parlem de mutualitzar el deute i d’introduir polítiques fiscals que gravin no per raó de nacionalitat, sinó pels ingressos de cadascú, sembla inevitable haver de revisar la suposada base ‘moral’ del capitalisme i de ressetejar l’economia per afavorir, no l’acumulació de capital, sinó la capacitat de satisfer les necessitats reals de les persones en termes de salut, d’autonomia i de dignitat. L’economia financera ha demostrat la seva toxicitat social i climàtica, però també per a la construcció d’Europa, i alguna cosa hi tindrà a veure Mammon.

No sabem si la riquesa s’ha de deixar pel més enllà, o si es tracta d’acumular-la sense gaudir-la en vida. El que sí sembla concloent és que les necessitats les dicta la realitat; mundana, humana i terrenal. Pel que fa Europa, això significa que la vara de mesurar es queda curta si la reduïm al PIB, al dèficit o al deute, i no inclou indicadors que recullin la satisfacció de les necessitats i dels drets de la ciutadania. No hi haurà progrés a Europa sinó ajustem la vara de mesurar a les persones, si no circumscrivim a aquest únic horitzó, més enllà de tot prejudici moral, el sentit últim de tota economia i de tota política.