Dies de gos

Els gossos estan tristos. Per moments, sembla que hagin passat a millor vida els seus dies de glòria, quan els portaven a passejar tres i quatre vegades, i, en alguns casos, fins tot esperaven a peu d’escala, lligats a la barana, fins que els treia de nou un altre amo clandestí, que esperava nerviós el seu torn. Els gossos han estat els amos dels carrers deserts. Han ensumat olors exòtics i el rastre que deixava en les voreres i en el paviment la fauna que recuperava, per moments, l’espai urbà. Han assaborit en les seves cases les sobres de menjars especialment elaborats i han gaudit de tenir juntes a les famílies, de poder disposar de la dedicació plena dels seus amos. Han corregut al seu costat, quan els aprofitaven com excusa per a fer exercici. Han trotat així orgullosos per les avingudes, i s’han pogut olorar i grunyir els uns als altres quan coincidien en alguna cantonada, i facilitaven als seus propietaris l’excusa perfecta per fer petar una xerrada gratuïta i plaent.

Potser sembla inapropiat obrir la mirada als cànids quan avui son tantes les urgències i és tanta la precarietat que es dibuixa amb precisió al futur immediat. Tanmateix, no respon més que a la melancolia que comporta el canvi de cicle, i per melancolia, els gossos. Estan tristos perquè entreveuen a l’horitzó el seu retorna al confinament solitari als pisos i terrasses, el moment què els tornin a administrar, de nou, amb comptagotes, les sortides i els arrosseguin de la corretja amb presses, esclaus també ells de la gestió d’un temps sempre massa escàs. El confinament ha estat una prova per a moltes famílies, especialment per les que viuen en habitatges petits, exposats a la incertesa d’una situació financera que feia aigües per moments. En la part positiva hem redescobert la importància que tenen les relacions humanes i com son de corrosiu els conflictes, el valor dels gestos, de l’atenció que ens oferim els uns als altres, el valor dels petits detalls, i dels silencis.

No tot haurà estat negatiu tot i la paràlisi del teixit productiu. Queda la solidaritat que han demostrat els treballadors públics, la fraternitat dels aplaudiments que trenquen cada vesprada aquesta primavera sigil•losa. Alguns s’hauran fet cuiners, d’altres lampistes per necessitat. El PIB s’estarà enfonsant, però pocs de nosaltres no haurem posat en ordre la biblioteca, no haurem trobat temps per furgar en els calaixos de fotografies velles, o haurem recuperat el contacte d’alguna amistat que pensàvem perduda. L’aïllament social ens ha convidat a gaudir, als llocs més estranys, d’un raig de sol a mitja tarda, o de la pluja caient a bot i barrals a l’altre costat de la finestra. Moltes persones grans s’hauran sentit més soles, i d’altres hauran pensat que potser ara entendrem millor el que és la solitud i el pes del confinament amb el que condemnem, sense donar-nos hi compte, a aquells i aquelles que considerem ‘passius’ en una societat hiperactiva i en competència permanent.

Els gossos viuen dels petits detalls i, en aquest aspecte, també alguns de nosaltres haurem descobert aquests dies una certa inclinació canina. Els gossos somnien amb olors i amb ossos, i els que som una mica gossos, potser no somniem en olors, que ja voldríem, però sí somniem en alguns moments infausts, en un ós especialment apetitós. El meu ós té els colors de la república. Si hagués de desenterrar quelcom sepultat sota les flors seria això. Però no una república de persones lliures, perquè la llibertat és un concepte desfigurat pel consum, sinó de ciutadans compromesos i forts, honestos i justos. En una república al centre hi és allò públic, allò que compartim. És, per tant, un concepte col•lectiu que supera els límits de l’individualisme, d’aquesta bombolla en la que ens tanca la precaució i la por. Al centre de la república està el treball, perquè és per aquesta via per la que socialitzem la nostra creativitat, el nostre esforç i compromís, els nostres valors. Si els gats somnien amb rates i ratolins, una enquesta recent ens diu que ja som més cànids que no pas felins. Moment de somniar doncs amb la república i de recordar que masses gats son bruns.