Voracitat ministerial

L’economia creix, però amb ella augmenta també el nombre de persones en risc de pobresa o la taxa d’abandonament escolar prematur. Aquest últim indicador que recull el percentatge de joves de 16 a 24 anys, que no han completat la segona etapa de formació secundària ni segueixen cap tipus d’educació o formació, té un comportament pervers, perquè sol créixer en època de bonança, i reduir-se quan es contrau l’ocupació. Així, els anys previs a la crisi va arribar a disparar-se fins el 30%, i amb la recessió, baixà fins estabilitzar-se al voltant del 17% a Catalunya, per invertir la tendència el 2019, i remuntar dos punts fins a situar-se a més de 8 de la mitjana europea (10,6%). Aquest comportament conjuntural no el podem donar per bo ni per normalitzat, perquè afavoreix el dèficit de qualificació de les persones treballadores i reforça l’exclusió social dels col•lectius més vulnerables.

L’abandonament escolar prematur afecta més als homes, a les persones d’origen estranger i a aquelles persones joves, les mares (42,1%) o pares de les quals (39,5%) tenen un nivell d’estudis baix. És, de fet, un dels principals mecanismes de reproducció de l’estatus socioeconòmic, amb una probabilitat d’AEP deu vegades superior en el quintil més pobre de la població, que en el quintil més ric. A nivell territorial afecta especialment comunitats amb forta estacionalitat com les Illes Balears, Múrcia, però també Catalunya, i afecta menys a aquelles que, com en el cas d’Euskadi o Cantàbria, tenen economies menys exposades a la temporalitat i/o dediquen més recursos públics a l’educació. És per tant un problema que té el seu origen en l’àmbit socioeconòmic i que s’articula, a nivell social, mitjançant la desmoralització, la interiorització de la suposada incapacitat i la resistència escolar.

Com a ‘procés de desvinculació progressiu’ de l’entorn educatiu, els models d’èxit com el d’Euskadi (7,9% d’AEP), identifiquen elements que permeten prevenir, reforçar o revertir el desarrelament escolar o formatiu. Així, una inversió elevada en educació, sostinguda en el temps i que faciliti polítiques i programes de prevenció de l’absentisme i la desescolarització, és un pilar central en la lluita contra l’AEP. L’orientació permanent de les persones joves i també del seu entorn social, és un altre element de qualitat que es complementa amb un encaix òptim entre el nivell d’exigència acadèmica i el de formació, per tal d’anticipar frustració i autoexclusió. El consens social sobre el caràcter inclusiu del sistema, el prestigi de la formació professional i la conscienciació social sobre el valor de l’educació, son d’altres eixos irrenunciables d’un model educatiu que es pretengui integrador i equitatiu.

L’èxit en l’aplicació d’aquestes polítiques precisa de dos entorns la vinculació i centralitat dels quals sembla evident. El primer és l’àmbit local, de proximitat, que afavoreix l’eficiència en el diagnòstic i la intervenció, des del centre de formació, però també des de les famílies i la comunitat. El segon, que massa sovint es pretén marginar de les estratègies de solució, és el propi centre de treball. Com a destinació final de qui deixa els estudis per lluitar per la seva emancipació i/o per ajudar a l’economia familiar, és el lloc òptim per a facilitar la presa de consciència i per a recuperar per a la formació a les persones que se n’han vist desplaçades. Com punts focals de la formació al llarg d ela vida, el centre de treball i el de formació, son pols que es complementen a l’hora de generar un entorn estable i proactiu que garanteixi el progrés i l’equitat en el desenvolupament professional.

Per tot això sembla altament qüestionable la proposta realitzada per la ministra Celaa d’incorporar la formació per a l’ocupació en el Ministeri d’Educació. El que no sembla obeir sinó a la lògica del control pressupostari i a suspicàcies polítiques de caràcter primari, distorsiona els consensos existents i obre una escletxa entre l’escola i el centre de treball, per marginar la concertació i la negociació col•lectiva com elements integradors i facilitadors de la formació al llarg de la vida. Amb reptes tan immediats i urgents com la lluita contra l’AEP, i la superació de l’escletxa social que aquesta comporta, el pretès cop d’autoritat de l’ex-portaveu del govern i la voracitat ministerial que trasllada, no fan sinó evidenciar una manca de visió a l’hora d’abordar, des de la confiança, un projecte polític al que se li pressuposa un caràcter conciliador, cooperatiu i pragmàtic.