L'esquerra de la síndria

Cap sistema fiscal és aliè al moment, a l’estructura del teixit productiu, als equilibris socials o a la ideologia d’aquells que estiren dels fils. La política fiscal és la política que trasllada de la manera més clara la ideologia i per aquesta raó, si bé en altres qüestions sovint és possible teixir aliances, en aquesta és ben difícil reeixir. Com s’ha mostrat al llarg de les cinc jornades que la Plataforma per una fiscalitat justa, social i solidària ha dedicat els darrers anys al debat fiscal, la justícia fiscal és una qüestió d’eficiència i de voluntat política i és quan es debaten grans lleis, com la de pressupostos, quan cada ú es retrata i mostra de la manera més evident els interessos que defensa. Així pel que fa el context, s’ha de remarcar què la Va jornada celebrada aquest cap de setmana, dedicada a la fiscalitat verda, coincidí en el temps amb el debat del projecte de pressupostos presentat per la Generalitat, fruit de la negociació amb En Comú Podem, però també amb l’inici del debat pressupostari al Congrés dels Diputats.

El debat sobre la fiscalitat verda és prioritari, i ho és perquè emergència climàtica i social ja no permeten posposar més els canvis estructurals que el nostre teixit productiu necessita per tal de garantir la sostenibilitat de l’ésser humà i del seu ecosistema. A l’hora de situar aquest debat al nostre país, convé tenir en compte una sèrie d’elements que condicionen el marge de transformació del nostre model fiscal. Així l’escletxa fiscal que tenim amb els països de l’eurozona pel que fa ingressos i despesa, i que suposa més de 6 punts del nostre PIB, comporta un dèficit important. Superar aquest dèficit és clau però s’ha de fer en el marc de la regla de la despesa que limita aquesta al potencial de creixement previst pel Ministeri d’Economia, a no ser que hi hagi un canvi normatiu que incideixi en la recaptació dels impostos existents o en creï de nous. En aquest sentit la fiscalitat verda pot ser una alternativa per recuperar recorregut fiscal sense alterar el marc financer que se’ns ha imposat.

La millora del marge fiscal, superant l’encotillament que imposa el marc del Pacte d’Estabilitat i Creixement, és a més una prioritat socioeconòmica inajornable, quan el impacte de les polítiques monetàries sembla esgotat, i el que calen son polítiques fiscals que permetin alliberar recursos en dos àmbits clau: Inversions en el teixit productiu per enfrontar urgentment el canvi climàtic i tecnològic, i despesa social per a fer front a la desigualtat que han instal•lat crisi i devaluació interna. Fer-ho mitançant una actualització del model fiscal en lògica de ‘sostenibilitat’, permet a més actualitzar les estratègies per incrementar l’eficiència en la recaptació fent front a el•lusió, evasió i frau fiscal (amb més de 60.000 milions de dèficit anual), i avançar en un marc amb ‘sintonies’ globals i una sensibilitat prou institucionalitzada, com perquè s’acabin situant sòcols internacionals, amb impostos i recursos específics, que permetin reduir les tretes d’optimització fiscal del capital financer i de les grans multinacionals.

Sembla evident doncs que la fiscalitat verda és una necessitat però també una oportunitat en el context actual. Tanmateix els seus límits els dibuixen la resistència de tres actors. En primer lloc la de les institucions europees i internacionals que si bé han comprat narrativa i relat, estan encara ben lluny d’interioritzar gramàtica i sintaxi. En segon lloc el capital que, tot i apuntar-se com solució, ho fa des de la posició de bomber piròman, especialment en el cas de les grans corporacions. En aquest sentit un dels potencials de la fiscalitat verda és precisament la de redistribuir la riquesa en dues lògiques empresarials: entre grans i petites i mitjanes empreses mitjançant palanques com la de la despesa energètica, i entre aquelles empreses que acumulen capital per forçar la seva posició de poder, i aquelles altres que inverteixen en innovació, qualificació i sostenibilitat social, laboral i ambiental.

Tot i així la resistència que més ens hauria de preocupar, especialment quan s’estan reestructurant iniciatives polítiques com les d’Esquerra Unida, d’Esquerra Verda, o Podem... és la resistència de les persones treballadores. Quan la revolta de les armilles grogues, la BBC ho resumia en una síntesi magistral amb el titular: ‘Protegiu els pobres de la fiscalitat verda’. La fiscalitat verda ha de gravar en lògica de sostenibilitat, però de manera equitativa (sense marginar en funció de l’accés a la tecnologia) proporcional (paga més qui més contamina), progressiva (paga més qui més té), i amb un lligam amb la despesa social que sigui visible, públic i notori, i mostri com la millora dels marges i de l’eficiència fiscal verda es trasllada en primer lloc a la lluita contra la pobresa, la precarietat i la pèrdua de cohesió social.

En aquest sentit la fiscalitat verda, al igual que la nova esquerra, tan sols pot ser verda per fora, perquè, com en el cas de la síndria, ha de tenir el cor ben roig.