Capitalisme de les 'parts'

La història del cinema no és del tot aliena a psicòpates que sorgeixen i sobreviuen al món impersonal de les finances. L’exemple més conegut és potser el de Patrick Bateman, el yuppie assassí que admira a Donald Trump i protagonitza American Psycho, però no és l’únic. Al seu documental ‘La Corporació’, Joel Bakan va donar un pas més enllà, interpretant a les pròpies empreses com institucions que, si fossin considerades persones, reflectirien en la seva conducta social trets que en alguns casos podrien ser considerades de caràcter psicopàtic. Naomi Klein donà el pas definitiu relacionant l’extensió del neoliberalisme (Xile, Rússia, Sud-àfrica...) amb l’estudi i aplicació de la lògica de l’electroxoc a brutals mètodes de tortura, però també a tècniques d’intervenció social que permetrien anular la resistència de la població i afavorir l’imposició violenta de mètodes neoliberals en benefici de grans capitals i empreses.

Avui, quan la responsabilitat social corporativa s’ha institucionalitzat al llarg d’un complex rentat de cara, quan les empreses més contaminants s’ofereixen a COP25 com capdavanters de l’ecologisme, els bancs com arriets de l’equitat i les consultores com a campiones de la transparència, associar empresa i psicopatia pot ser interpretat com un símptoma de paranoia malaltissa o com a apologia de la rancúnia social. Tanmateix, quanta raó en té en Joel Bakan en una recent entrevista quan ens recorda que “les corporacions ‘bones’ son dolentes per a la democràcia”. Ho son perquè rere el seu intent de constituir-se com a referents morals, no s’amaga sinó la voluntat de suplantar l’estat. Com es deia fa ben poc a Davos “les empreses son administradores de la societat i representen la resposta més encertada als desafiaments socials i ambientals dels nostres dies”.

Així com a mínim la consideració d’aquest stakeholder capitalism (capialisme de les parts interessades), que aquests dies vesteix de llarg i que pretén substituir i millorar el primitiu shareholder capitalism (capitalisme de l’accionista). El tret de sortida a l’ofensiva mediàtica la donà l’associació de les grans multinacionals dels EEUU (Business roundtable), en una declaració de principis en la que es presentaven aquestes ‘parts interessades’, els interessos de les quals s'hauria de preservar, com el conjunt de clients, empleats, proveïdors, comunitats i accionistes. En aquest sentit esdevindria rellevant i no necessàriament denotaria aversió social obsessiva si es pretengués reclamar mitjana, mediana i moda dels impostos que paguen a les seves ‘comunitats’ aquestes corporacions què, sense passar de la B, inclouen Amazon, Boeing, Apple o Blackrock, o requerir la proporció existent entre la remuneració dels seus directius i la que cobren els seus ‘empleats’.

Quan escoltem com responsables polítics als que se’ls pressuposa un cert sentit d’allò públic es fonen parlant de cambres, patronals, clústers i fundacions caritatives com promotores del bé comú, a un li entra el dubte de si encara queda alguna cosa per fer. És com si s’hagués acceptat que els llops s’han tornat vegetarians, i que un cop fundada l’associació de caníbals anònims, aquests fossin els més indicats per a marcar les línies mestres del desenvolupament humà. En el seu inesgotable exercici d’autoaprenentatge en Davos, aquest capitalisme de les parts interessades, en termes col•loquials ‘capitalisme de les parts’, feia acte de contrició proposant que les corporacions havien d’entendre que havien “assolit una dimensió tal, que s’havien convertit en una part interessada del nostre futur comú”, i que del que es tractava, al cap i a la fí, era que les empreses atenguessin “les aspiracions humanes i socials en el marc del sistema social en el seu conjunt”.

Que en el seu camí a la auto beatificació les grans corporacions es troben amb algun problema, ho resumia recentment, amb sana ironia, el setmanari ‘Social Europe’ amb el titular 'La ideologia es topa amb l’evidència'. Gerhard Bosch mostrava com el Fòrum Econòmic Mundial feia autocrítica per la desigualtat i polarització social creixents, però, alhora, relegava als països escandinaus, posats abans com exemple de cohesió, al darrer terç de la llista global en qüestions de flexibilitat salarial, contractació o acomiadament.

Això de voler-ho tot sense donar res a canvi (fiscalment, en termes de responsabilitat, etc...), sense dubte és quelcom molt habitual que ningú podria tatxar com bogeria o patologia, sinó que caracteritza l’edat més innocent de l’ésser humà, però també del llop, això és, la seva tendra infantesa. Per aquesta raó, quan vulguem alliberar la nostra empatia cap al món de l’empresa, recordem que el millor exemple d’un món en el que manen els infants, ho va descriure fa molts anys William Golding en la meravellosa novel•la “El senyor de les mosques”.